El plasta de les fotos

Nadal a Terrassa

2010-12-25T01:18:00.010+01:00

Àlbum sencer aquí
Bon Nadal a tothom

Tardor (i 2)

2010-12-22T17:06:00.011+01:00

Raval de Montserrat, 16/12/10

Plaça del Segle XX, 12/12/10

Placeta de Saragossa, 3/12/10

Carrer del Nord, 3/12/10

Plaça de l'Ajuntament, 3/12/10

Carrer de Gaudí, 3/12/10

Vapor Gran, 19/11/10

Podeu veure tot el meu àlbum de flickr sobre la tardor aquí

Festivalet 2010

2010-12-18T18:14:00.008+01:00

Us agraden les coses fetes a mà? Voleu fer un regal original? aneu demà al Festivalet!

Roba de punt de Black Oveja

Fruites de punt de Ohioja

Collarets de llapissos de Corazón de galleta

Cupcakes de I love muffins

Jardinet de molsa de The Clorofilas

Imatges fetes avui (18/12/10) al Festivalet (c/Guàrdia, 10, Barcelona)

Més fotos aquí

Lego

2010-12-06T00:37:00.012+01:00

Hispabrick 2010, trobada de fans de Lego. Terrassa, 4 i 5 de desembre de 2010.
Jo era més de Tente, però obviament les meves filles ni tan sols n'han sentit a parlar...

Carregat!!!

2010-11-22T00:43:00.004+01:00

L'objectiu era descarregar-lo, però ser la primera colla que carrega aquest monstre en els darrers 4 anys no està gens malament

Més fotos de la diada aquí. I aquí en presentació automàtica

Orgull minyó

2010-11-17T11:22:00.007+01:00

Girona, 30/10/10

Patrimoni de la Humanitat. Sona gros, oi?

No podem saber ara per ara què comportarà exactament la inclusió dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (ho va decidir ahir la UNESCO) però com a mínim implica un reconeixement internacional als castells i un impuls enorme a la seva difusió. N'hi ha per celebrar-ho.

A Terrassa (com a molts pobles i ciutats de Catalunya) molta gent ho celebra. Minyons i Castellers (les dues colles locals) treuen pit, orgullosos de formar part de tot això. I ho celebrem també els que un dia vam vestir camisa malva (com jo) o turquesa, encara que faci anys que la tenim plegada al darrer calaix de l'armari.

Ahir, mirant informatius de televisió, webs, feisbucs i demés, vaig rememorar una estona els meus anys de malva (1993-1998) i els grans moments que hi vaig viure: el primer dos de nou amb folre i manilles carregat de la història, el primer cinc de nou carregat del segle XX, el primer quatre de nou net, el primer tres de deu, que ningú més ha descarregat encara... vaig recordar les diades de Sant Félix, amb aquells pollastres a l'ast que ens cruspíem a les 10 del matí per agafar forces de cara a la maratoniana actuació, i la processó, esgotadora però espectacular. Vaig recordar els dinars espectacle de la diada de la colla (Torreons!), els assajos de divendres, els viatges en autocar, els nervis d'abans del castell, el gust de les puntes del coll de la camisa entre les dents, els peus a sobre les espatlles, el so de la gralla esmorteït per desenes de cossos a sobre el teu cap, la impaciència de la pinya per celebrar el castell, de vegades botant abans no acabés de baixar el folre, els cants de victòria omplint la plaça i les abraçades amb algú amb qui mai has creuat dues paraules però que en aquell moment és qui tens més a prop.

Els anys passen i els interessos i necessitats de les persones canvien. Ara no tornaria a vestir la camisa malva. Quí sap si d'aquí 10 anys hi tornaré. Sigui com sigui, sempre he celebrat i celebraré les fites que la colla va assolint. Sigui com sigui, sempre em posaré neguitós abans de la diada de la colla (i aquest any, que han anunciat 3 de 10, encara més). Sigui com sigui, sempre sentiré aquell inigualable subidón quan veig descarregar un gamma extra.

Sigui com sigui, i perdoneu la cursilada, sempre tindré el cor malva.

Tardor

2010-11-15T12:15:00.021+01:00

Jardins de la Casa Alegre de Sagrera (Terrassa), 12/11/10

Parc Natural de Montesquiu, 24/10/09

Jardins de la Casa Alegre de Sagrera (Terrassa), 12/11/10

Mas Casablanca (Taradell), 16/10/10

Jardins de la Casa Alegre de Sagrera (Terrassa) 12/11/10

Mas Casablanca (Taradell), 16/10/10

Jardins de la Casa Alegre de Sagrera (Terrassa) 12/11/10

Més imatges de tardor aquí

El Minervois

2010-09-27T12:02:00.027+02:00

A punt per la verema, 27/08/10

Li diuen el Minervois per la preciosa vila anomenada Minerve situada al nord d’aquest territori que s’estén, si fa no fa, entre Narbonne i Carcassone i entre les Corberes i la Muntanya Negra. No respon a cap divisió administrativa, de fet abasta terres de dos departaments (Aude i Hérault). Els francesos en diuen “regió natural”, però com altres "regions" de diferents menes no té una correspondència amb les divisions territorials administratives. En fi, millor no continuem per aquí, que jo avui no volia parlar de política, jo volia parlar d’un dels llocs on he anat aquest estiu.

Segons la tradició, Minerve (i per extensió el Minervois) deu el seu nom a la deesa Minerva, la versió romana d’Atenea. Hi ha també qui diu (i segurament té raó) que el topònim té un origen diferent, però el fet és que fins i tot en algun poble del Minervois es pot veure alguna estàtua de la deesa. No hi ha dubte que, si més no, cau simpàtica als habitants de la zona.

Tot i això, quan recorres aquests camps, és un altre personatge de la mitologia romana qui et ve al cap: Bacus. El Minervois és una de les moltes zones vinícoles de França. La vinya i el vi són omnipresents. Tot es vinya, esquitxada de petits boscos i algun altre conreu, en una plana ondulada que, sense ser la Toscana o l’Empordà, té el seu encant. Cada pocs kilòmetres trobes cartells senyalitzant llocs on pots visitar un celler o comprar vi. Hi ha una vintena de productors de vi amb denominació d’orígen Minervois en un territori que deu fer com a molt 400 Km2 (quatre vegades el terme municipal de Barcelona), i que inclou una seixantena de pobles, la majoria dels quals tenen menys d’un miler d’habitants.

Els pobles, en general, no és que siguin gaire macos, la veritat. L’encant del Minervois el proporcionen la terra i l’aigua. L’agradable paisatge, el plàcid Canal du Midi o l’espectacular avenc de Cabrespine són potser els grans puntals del seu atractiu.

Tanmateix, hi ha poblacions que val la pena visitar, com ara Caunes Minervois, amb la seva abadia dessacralitzada, que acull art contemporani; el minúscul poble d’Aigne, amb la seva estructura en espiral i els seus carrerons; o Pépieux, on hi ha un espectacular dolmen del neolític.

I sobretot Minerve, únic poble de la zona que forma part del selecte club Les Plus Beaux Villages de la France, una associació que té uns exigents requisits d’admissió (tenir menys de 2.000 habitants, comptar amb dos o més elements naturals o patrimonials protegits, etc.). Només 150 pobles de tot França en son membres.

Minerve és un poblet medieval de poc més de cent habitants construït sobre una causse, paraula francesa intraduïble al català que designa un altiplà de roca calcària rodejat parcialment per un o més rius. En el cas de Minerve, els rius Cesse i Brian han format espectaculars gorges i fins i tot han creat dos túnels a la roca al voltant del poble, al qual s’accedeix per un pont després de deixar el cotxe. Durant el dia deu ser força ple de visitants, però a darrera hora de la tarda hi ha quatre gats (a més, la llum és perfecta per a fer fotos i ja no es paga pàrking).

Refugi de càtars a principis del segle XIII, Minerve va patir l’assetjament de Simó de Montfort. Una de les catapultes va destruir el pou (hi ha una reproducció d’aquella catapulta al mateix lloc on es va instal•lar l’original) i la ciutat va haver de rendir-se. Els habitants van salvar la vida, però els 150 càtars refugiats van preferir fer una foguera i llançar-s’hi abans que lliurar-se a Simó de Montfort i renegar de la seva fe. Avui, en un bonic mirador del poble, un senzill monument recorda aquells fets.

El poble conserva molts vestigis medievals: restes de la muralla i del castell, les portes fortificades, torres i una església romànica. Les cases estan fetes totes amb la mateixa pedra, i el poble i el paisatge encaixen perfectament.

I si amb tot això no en teniu prou, sempre us podeu acostar a Narbonne i a Carcassone, que marquen els límits est i oest, respectivament, d’aquest territori.

El Minervois és molt a prop de Catalunya: tres hores en cotxe des de Terrassa. Nosaltres ens vam allotjar a Azillanet, en una casa molt gran (érem tres famílies) que recomano totalment si necessiteu allotjar molta gent. Està molt bé de preu i els propietaris son molt, molt amables (fins i tot ens van fer visites guiades pel territori sense cobrar). Però si voleu un allotjament més petit, ells mateixos en tenen un parell més, i si voleu anar a un altre poble, no us costarà gaire trobar-ne.

Si voleu, podeu veure més fotos del Minervois al meu àlbum de Flickr. I aquí, en mode presentació.

Volar

2010-07-29T18:53:00.030+02:00

Penjats, 24/07/10

Passen pocs minuts de les set del matí. No fa gaire que ha sortit el sol i les ombres són molt llargues. Fa una fresqueta agradable i el camp està cobert d’una rosada que s’evapora ràpidament, creant una boirina fantasmagòrica. Terra humida, farigola, romaní... el camp fa exactament la mateixa olor que fa vint anys, quan em passejava per aquestes terres en matinades d’estiu com aquesta amb un fusell a l’esquena. Avui en lloc del fusell porto una càmera de fotos i al meu voltant en lloc de bateries antiaèries, morters de 80 i tendes de campanya mimetitzades hi ha cinc grans cistelles de vímet i cinc immenses bosses de roba que a poc a poc es van omplint d’aire calent.

Em diuen que esperi al costat d’una de les cistelles. Estic de sort, el meu és el primer dels cinc globus que està a punt per enlairar-se. Salto dins una mica neguitós, preguntant-me si no em farà massa impressió la pujada. Cinc persones més pugen a la cistella. Són cinc companyes de feina de Barcelona que xerren animadament. Jo quedo una mica al marge però, sincerament, ja m’està bé. Així em podré concentrar en les fotos.

L’espai és molt just, amb prou feines puc ajupir-me per agafar objectius o filtres de la bosssa. A més, a un pam per sobre la meva calba hi ha una planxa que s’escalfa molt cada vegada que el pilot crema, és a dir, cada cop que alimenta la flama que escalfa l’aire. L’escalfor arriba a ser molesta, però ni se m’acudeix que porto un mocador de cap a la butxaca. Ara només estic pendent del moment que deixem de tocar terra.

Dos quarts de vuit. No n’hi ha hagut per tant. Ja estem volant. Ens diuen adéu des de terra. Calculo que hem pujat uns 10 o 15 metres. Mira, és molt estable, això. Ara 40 metres, potser. Faig fotos dels globus que encara hi ha a terra i dels camps del voltant. Algú es regira per tenir un altre angle de visió i la cistella es mou. Poquet, però prou per fer-me revisar la meva apreciació sobre la estabilitat del globus. Més de 100 metres. Vols dir que he fet bé de venir? Miro directament cap avall. Ai mama.

El pilot fa la primera broma de les moltes que farà durant el recorregut i acosta el globus a la falda del volcà Santa Margarida. Tant, que la cistella frega les capçades dels arbres. Gairebé podem tocar les branques més altes. Fins i tot em sembla que ara l'està deixant baixar una mica... curiosament, tot això en lloc d’espantar-me em tranquilitza: si aquest tio pot fer aquestes virgueries amb el globus vol dir que és un crack i que estic en bones mans. Aleshores tornem a pujar, apareix davant nostre el crater del Santa Margarida, torno a engegar la càmera i ja no tornaré a pensar en l’alçada fins que, una estona després, comencem a travessar els núvols.

Cent, dos-cents o quatre-cents metres, això tant fa. Si te la fots palmes segur, no ve de cent metres més. Suposo que per això t’oblides de l’alçada. Però ser conscient que ets dins d’un núvol és una altra cosa. Tothom que hagi volat en avió sap què és volar entre núvols, o per sobre, però aquí és diferent. Aquí pots tocar-los. Les ombres dels globus es projecten sobre les masses cotonoses i veiem l’efecte de l’aurèola de colors que es crea al voltant del l’ombra del globus per l’escalfament de l’aire. I, una mica més amunt, l’espectacle del Pedraforca i els Pirineus emergint d’un mar blanc. La màgia ha eclipsat la sensació de perill i ja no em fa res saber que entre el terra i jo hi ha 1.880 metres .

Baixem una mica. Encara hi ha algun núvol petit sota el globus, però podem tornar a veure el paisatge. El vent ens ha portat uns kilòmetres a l’est i ara som a sobre de Santa Pau. La càmera treu fum. Volcans, boscos, conreus, carreteres, ramats, masies, Olot, Sant Jaume de Llierca, El Sallent, i més enllà Besalú, Banyoles, i fins i tot, a l’horitzó, la badia de Roses.

Un quart de nou. Arriba el moment de fer un mos (i un glop). El pilot treu una coca que no sé d’on ha sortit, però segur que no l’han comprat al super, i una ampolla d’Anna de Codorniu rosat ben fresca. Reparteix copes i a brindar. No recordo un esmorzar millor que aquest en anys.

Baixem encara més. El vent ens porta cap a l’est a 20 km/h, que no està gens malament per un globus, i ja som a l’alçada de Besalú. Amb l’escola bressol pintada de coloraines i les casetes unifamiliars, la part nova sembla una ciutat del SimCity. Llàstima que les ombres siguin tan llargues, no podré aprofitar res per a fer tilt/shift. Rodegem el casc urbà fins quedar cara a cara amb la part vella, que ja havia vist i trepitjat moltes vegades però que mai havia vist així. La vista és absolutament espectacular. I a més, com que ara tenim el sol a l’esquena, gairebé no es veuen ombres!

Portem més d’una hora volant, però l’únic que se n’ha adonat és el pilot. La resta hem perdut la noció del temps. Aviat arriba el moment de buscar un lloc per aterrar. Resseguim l’autovia en direcció Figueres, i Besalú comença a quedar molt enrere. El pilot parla per ràdio amb el personal de terra, que ja ha sortit de La Cot amb la furgoneta, i va donant indicacions de la nostra posició. Acabem tocant terra amb suavitat en un camp segat molt a prop d'una urbanització al terme de Maià de Montcal. Són les nou en punt del matí.

Com a epíleg de l’aventura, tots ajudem a plegar i recollir el globus (em queda el dubte de si això de rodolar sobre el globus perquè deixi anar l’aire és una tècnica normal o una altra broma del pilot) i acabem amb un potent esmorzar de forquilla al càmping La Fageda. Allà, mentre gaudim d’una excel·lent botifarra amb fesols de Santa Pau, xerrem amb el Francesc, el pilot, que és tot un personatge. Ens explica anècdotes dels seus 25 anys portant globus, com quan va travessar la Patagònia o quan es va quedar aïllat als Alps. A les dotze tocades surto d’allà ben satisfet, amb la panxa plena i, sobretot, amb els ulls plens.

Si us he fet enveja, entreu a www.voldecoloms.cat i reserveu un vol. Us haureu de gratar una mica la butxaca, però us garanteixo que val la pena.

I si voleu veure més fotos, n'hi ha unes quantes més en aquest àlbum de Flickr.

En record de Manel Coll

2010-07-22T11:38:00.005+02:00

Nadal al juliol, 16/07/10

El Manel Coll va ser un fotògraf terrassenc compromès amb la ciutat i, particularment, amb El Social, una de les entitats culturals més antigues i més actives de la ciutat, organitzadora entre altres activitats de la cavalcada de Reis. El 2009, el Manel va morir sobtadament, deixant-nos a tots els qui el vam conèixer amb aquell regust amarg que deixa qui se’n va massa d’hora.

Als anys 90, durant la meva època universitària, passava moltes hores al Social. Allà tenia amics que hi jugaven a escacs i a bàsquet i que hi feien teatre. Una vegada em van enredar per fer una petita col•laboració com a guitarrista a Yerma, de Lorca, i va ser allà on vaig conèixer el Manel, qui acostumava a fotografiar tot el que feia el grup de teatre. Jo tot just m’iniciava en el món de la fotografia i aviat em vaig convertir en client habitual de la seva botiga, que durant anys va ser el referent en diapositiva a Terrassa i després va ser pionera en la implantació de la fotografia digital.

A banda de la seva activitat al Social i del seu negoci, el Manel va ser també el president de l’Arxiu Tobella, entitat que conserva un fons fotogràfic importantíssim per a tothom qui vulgui conèixer la història de Terrassa. Per a homenatjar-lo, l’Arxiu va convocar l’any passat un concurs de fotografia amb el tema “El Nadal a Terrassa”, en referència a la implicació del Manel en tot allò relacionat amb el patge Xiu-Xiu, la Cavalcada de Reis, etc. Aquest juliol s’ha pogut veure a la seu de l’arxiu una petita exposició amb una tria de les fotos participants.

No cal dir que vaig participar al concurs. Dues de les tres que hi vaig enviar les van seleccionar per a formar part de l’exposició, però en aquest cas, tenir més o menys fotos a l’exposició o guanyar algun premi no m’importava gaire. Fer fotos i participar en aquest concurs ha estat per mi la manera de retre homenatge al Manel. No se m’acudeix cap altra de millor.

Foc

2010-07-18T23:15:00.010+02:00

Nit de Sant Joan, 23/06/10

El foc és un element clau en la cultura popular i tradicional catalana (i en moltes d'altres, és clar). Els antropòlegs ens poden explicar com la seva presència ens remet a l'època remota en què era necessari per a la supervivència. Els historiadors ens parlaran de com l'hem utilitzat al llarg dels segles i del paper que ha jugat a la vida quotidiana dels nostres avantpassats o en fets clau del passat. Els psicòlegs potser ens parlaran de per què ens resulta tan atractiu. Jo no sóc cap de les tres coses i només us puc dir que em fascina, que és un tema fantàstic per a fotografiar i que espero i desitjo que aquí no s'arribi a aplicar mai la directiva europea que limita dràsticament el seu ús a les festes populars i que a la majoria d'Europa és vigent des del gener.

Aquests mesos de juny i juliol he tingut ocasió de fer unes quantes fotos relacionades amb el foc i la festa a Terrassa. Aquesta és la meva petita adhesió a la defensa del foc com a part fonamental de les nostres festes i la nostra cultura; i també el meu petit homenatge als grups de foc de la meva ciutat i a tota la gent que arreu del país fa que el foc continui cremant.

Aquí, l'enllaç per veure-les en presentació automàtica.

Tilt/shift, el món en miniatura

2010-06-12T00:43:00.012+02:00

Amboise en tilt/shitf (foto 08/98, processat 01/09/09)

Sembla que és l’última moda en fotografia, juntament amb l’HDR (del qual en parlaré un altre dia). Simplificant, podríem resumir-ho dient que són fotos en què una part queda ben enfocada mentre que la resta presenta un desenfoc extrem i generalment amb deformacions. Inicialment aquest efecte s’aconseguia per procediments òptics, però avui també és possible amb programes d’edició d’imatges.

La gràcia del tilt/shift (també ho he vist escrit amb guió o fins i tot sense res al mig), el que fa tan atractiva aquesta tècnica, és que les fotografies sovint semblen maquetes, miniatures. Avui dia, milers de fotògrafs arreu del món experimenten amb lents especials o amb software intentant aconseguir l'anomenat miniature fake (falsa miniatura). És a dir, que paisatges amb trens de debò semblin maquetes d'Ibertren, castells autèntics semblin Exin Castillos o edificis reals semblin cases de nines. I molt sovint els resultats són espectaculars, com haureu vist si heu clicat els enllaços. A Flickr hi ha uns quants grups dedicats a això. Aquest és el que té més membres (gairebé 13.200 en el moment d’escriure aquest post).

Els termes tilt i shift, en anglès, fan referència al canvi de posició de l’eix de l’objectiu respecte a la càmera: en lloc d’estar perfectament alineats, hi ha objectius que es poden posar “torts” (tilt) i/o “aixecar” (shift), i això és el que dóna aquest aspecte tan especial a les fotos. Segons wikipedia, Nikon ja va fabricar objectius així als anys 60, i Canon, als 70. Entre les seves aplicacions professionals hi ha la fotografia d’arquitectura, per a corregir la perspectiva (no em feu dir com, si us plau), però n'hi ha d’altres. Vincent Laforet, per exemple, és un fotògraf de premsa que, a més de dominar la fotografia aèria, fa tilt/shift per a destacar l’acció fotografiada en mig d’un entorn visualment complex, sobretot en la fotografia d'esports.

Fa uns mesos vaig descobrir aquesta tècnica i fins ara he fet alguns intents. Totes les imatges són el resultat de processar amb Photoshop imatges “normals”. També hi ha software específic, com el Tilt shift generator, que té fins i tot una versió per iphone, o el Tilt shift maker, que funciona online. Quan es fa tilt/shift per mitjans digitals, a més de falsejar l'enfoc de la imatge, aquesta s'ha de sobresaturar, per imitar els colors plans i intensos de la pintura de les maquetes. Si teniu nocions de Photoshop i voleu aprendre a fer tilt/shift, trobareu fàcilment a internet tutorials com aquest. I si no, els programes que he esmentat abans són fàcils.

En qualsevol cas, ja us he dit que originàriament aquest efecte s'aconseguia amb objectius especials. Després de fer aquests primers intents que us acabo de mostrar he sapigut que actualment hi ha al mercat lents assequibles i compatibles amb la montura Minolta (la meva) per a fer tilt/shift i altres espectaculars efectes de desenfoc, o sigui que ja sé què posaré enguany a la carta als Reis...

Ah, i si després del rollo que us he clavat algún en vol més, que es passi per aquí. Algú que té més temps lliure que jo s'ha dedicat a recopilar una bona pila d'enllaços a galeries i webs relacionades amb la fotografia tilt/shift.

Dels meus arxius: posta de sol

2010-06-06T22:27:00.006+02:00

Capvespre, 25/08/08

De postes de sol en tinc una bona pila i qualsevol dia crearé un àlbum a Flickr per a mostrar-ne algunes (em sembla que en un post de fa un any ja ho vaig dir, això). Entre les que més m'agraden hi ha aquesta. No és el cel més espectacular que he captat mai, ni de bon tros, però m'agrada la composició i a més la tinc entre les favorites perquè va ser una de les primeres fotos que vaig fer amb l'Alpha 700, la reflex digital que utilitzo des de fa gairebé dos anys i que tants bons moments m'està donant.

La foto la vaig fer un vespre d'agost al cementiri d'un poblet del departament francès del Gard. Si no vaig errat, el nom del poble és Rivières. Encara no dominava ni la meitat de les funcions de la càmera i vaig tirar en automàtic, tot i que rebaixant mig punt la tendència d'exposició per enfosquir una mica la imatge. Velocitat: 1/90. Diafragma: f11. ISO: 200. M'hagués agradat més un angle més gran, però encara no tenia un angular apropiat per a aquesta càmera. Amb tot, el resultat global em va agradar força i la imatge només ha necessitat un petit retoc de nivells.

La vuelta al mundo: animals

2010-05-31T10:04:00.012+02:00

Edmond, 04/01/09

He estat dos mesos sense participar al repte del mes de La Vuelta al Mundo. Al març el tema era el minimalisme, un concepte una mica ambigu que pel que es veu va costar una mica d’entendre a la majoria de membres del grup. Entre això i que estava ocupat amb altres coses no vaig fer el post del mes i només vaig penjar una foto al mural del grup (i, a més, no tenia massa clar si pot ser classificada de minimalista o no). A l’abril el tema va ser “moments de felicitat”, i el mural de grup encara va ser més caòtic que al març, perquè, si hem de fer cas a les fotos penjades, hi ha gent a qui fa feliç els ninos pinipon, les tanques de filferro o un determinat pont de Logroño. Ja se sap: tants caps, tants barrets. Tampoc vaig participar, més que res perquè les meves fotos sobre aquest tema inclouen persones (sovint les meves filles) i no m’acaba d’agradar això d’anar publicant fotos privades alegrement.
Aquest mes, però, la Jackie (administradora del grup) m’ho ha posat molt fàcil.

1. De cacera / De caza, 2. A la fresca / al fresco, 3. Bernat pescaire / Garza real, 4. Susi, 5. A qui li piqui, que s'ho rasqui / Al que le pique, que se rasque, 6. Silky flanks, 7. Fins després! / ¡Hasta luego!, 8. Ales blaves / Alas azules, 9. Estàs sola, guapa?, 10. Hora de dinar / Hora de comer, 11. Edmond, 12. Migdiada / Siesta, 13. Coloms modernistes / palomas modernistas, 14. Mandra / Pereza, 15. Deixeu-nos en pau! / ¡Dejadnos en paz!

I dic que ha estat fàcil no només pel tema. També perquè no ens hem hagut de limitar estrictament a la nostra ciutat i per poder tirar d’arxiu. Tinc centenars de fotos d’animals, és un tema que sempre m’ha agradat. O sigui que aquest mes he pujat 15 fotos al mural, la majoria fetes al zoo de Barcelona, però alguna també a Terrassa (el gat, els estornells, els coloms i l’insecte). Clicant als títols que hi ha a sota del mosaic podeu veure cadascuna de les fotos en gran. Particularment, les que més m’agraden són aquestes:

La Susi, la vella elefanta del zoo de Barcelona, un animal que fa bastanta pena. Com la immensa majoria dels elefants que viuen en zoos arreu del món (si no tots), no té una instal·lació prou gran i no té prou companyia. Els experts afirmen que els elefants en captivitat haurien de viure en grups de vuit individus o més. La Susi només té una companya, la Yoyo, una altra elefanta molt gran que van portar fa poc, i ha viscut molt temps sola. Hi ha una campanya ciutadana per a reclamar el seu alliberament

Un pelicà cresp mig adormit al zoo de Barcelona. Vaig tenir la sort que es va posar al sol però el fons estava a l'ombra, i rebaixant un pèl la tendència d'exposició vaig aconseguir aquest fons totalment negre. m'agrada per això i per la textura de les plomes (en gran es veu molt més bé).

Un bernat pescaire (ardea cinerea) a punt de menjar-se un peix, també al Zoo de Barcelona. Foto de característiques similars a l'anterior. Els bernats pescaires del zoo de Barcelona no estàn engabiats, viuen en llibertat com els paons. Fa anys que niuen als arbres del zoo, fins el punt d'haver creat la major colònia en entorn urbà d'Europa.

... i per descomptat la de l'Edmond, el gat del meu amic Wences, que he triat per obrir el post. Li vaig fer a casa seva, al seu terreny, mentre ell no em treia l'ull de sobre, vigilant sempre què feia l'intrús.

Moltes de les meves millors fotos d’animals, però, han quedat fora. Tot i que aquest cop no calia limitar-se a la pròpia ciutat, per coherència amb l’esperit del grup no he volgut incloure fotos fetes massa lluny, i per això no he pujat les que tinc dels Aiguamolls de l’Empordà i altres espais naturals del país i de fora.

Dels meus arxius: contrallum amb filtre

2010-05-18T15:23:00.007+02:00

A la finestra, 06/07/08

Començo amb aquest post la secció dedicada a rescatar dels meus arxius les meves millors fotos. Aquesta la vaig fer fa un parell d’estius, el diumenge de Festa Major, durant l’actuació castellera al Raval de Montserrat. Està feta amb una Canon Powershot A560, una càmera modesta, per dir-ho suaument. Temps d’exposició 1/160, diafragma f/2.6 (desconec si aquestes compactes segueixen la mateixa escala que les reflex). Posteriorment tractada amb Photoshop per a desaturar-la, augmentar una mica el contrast i aplicar-hi un filtre “resplandor difuso” (senyors d’Adobe: s’han plantejat una versió en català de Photoshop?) per a potenciar l’efecte natural de contrallum. Clicant aquí o bé a sobre de la foto la veureu més gran i podreu apreciar millor l’efecte del filtre.

50.000 clics

2010-05-18T15:03:00.003+02:00

Més de 50.000, 18/05/10

Segons les estadístiques del meu compte de Flickr, avui he arribat a les 50.000 entrades. Això vol dir que 50.000 vegades algú (sense comptar-me a mi) ha fet clic per a veure una foto, o una pàgina de la meva galeria, o per a obrir un àlbum o col•lecció. Vaig obrir el compte fa exactament 3 anys, tres mesos i 18 dies (vaig carregar la primera foto el 31 de gener de 2007) de manera que he tingut una mitjana de 41,56 entrades al dia. Altres indicadors extrets de les meves estadístiques a dia d’avui:

He pujat un total de 2.187 fotos. 1.262 són públiques i 883 són d’accés restringit.
La meva galeria ocupa 123 pàgines.
Tinc publicats 76 àlbums, 53 de públics i 23 de restringits.
Sóc administrador d’un grup i membre de 45 més
Tinc 52 contactes. Contacte més antic amb fotos públiques: Quim Bahí. Contacte més recent: Chaulafanita
La foto més vista té 672 visites.
Hi ha 33 fotos vistes més de 100 vegades.
222 fotos han provocat almenys un comentari dels altres usuaris.
113 fotos han estat marcades com a favorites per almenys un usuari.

Em sembla que no està gens malament, i m’ho semblarà fins que torni a veure fotos d’altres usuaris que a les 24 hores d’haver-les penjat tenen 200 vistes, 35 comentaris i 8 marques de favorita. Ai, què dolenta és l’enveja...

Amb tot això de les 50.000 entrades he fet un repàs exhaustiu de tot el material que he pujat. Fotos que em recorden moments especials, fotos que gairebé no recordava haver fet, fotos de les que estic especialment orgullós... he vist que hi ha algun material (no molt, la veritat) que realment val la pena. De manera que avui inauguro una nova secció del blog, dedicada a mostrar les que jo crec que són les meves millors fotos, de totes les èpoques, de tots els formats i de tots els gèneres. Intentaré fer-la quinzenalment i incloure una mínima informació tècnica sobre la foto. Començo tot seguit, al següent post.

Sant Jordi sense fronteres

2010-04-27T12:10:00.003+02:00

Roses al carrer Major, 23/04/10

Hauria de ser festiu. El canviaria pel 6 de desembre, pel 8 de desembre, per l’1 de novembre, pel 12 d’octubre (bé, faria festiu qualsevol dia de l’any a canvi del 12 d’octubre).

Però què hi farem, tocava treballar. Bé, almenys em tocava tarda lliure, altres no podien dir això. Recollir nenes, aviam quin drac, quina rosa o quina altra manualitat han fet aquest any i cap al centre a veure els bastoners, el drac... aquest any els castells no, que ja és tard per la petita. I a gaudir de l’ambient festiu, trobar-se gent i xerrar una estona aprofitant el bon temps.

Al final, te’n vas a dormir amb un parell de llibres més a l’atapeïda prestatgeria i un parell de roses en un gerro. Aquest any, a més, un petit roser a la terrassa i una història, sentida a primera hora del matí mentre encara muntaven les parades. És la història d’una terrassenca que viu a Neu Ulm, Alemanya, des de fa 12 anys. Us l’explicaria, però crec que és millor reproduir un e-mail que la protagonista de la història va enviar a una amiga, i que ha acabat a les meves mans:

(...) Sant Jordi és la única festa que trobava a faltar. A casa ja seguíem la tradició, però sent tres queda com petit, tot comparat amb la celebració a Catalunya.

Un dia de Sant Jordi estava treballant i pensant en la placa Vella, les paradetes de llibres, els castells, les roses... i em vaig llençar: vaig baixar a la ciutat (treballo a un parc tecnològic) i vaig comprar roses i llibres pels meus companys de feina. Els vaig donar una alegria enorme. Algú em va confessar que no llegia... però mesos després em va dir que havia llegit el llibre i li havia agradat molt. Va ser molt xulo.

L’any següent ho vaig fer més gros. Un dia fem un sopar amb les dones que he anat coneixent aquests anys i sempre anem corrent amunt i avall amb nens al cotxe, recollint, portant, etc... i poques vegades tenim temps per fer un cafè. Un sopar de nivell (espero que no quedi malament dir-ho així), m'agrada molt cuinar i fer coses bones. En aquest sopar organitzo un intercanvi de llibres i a més a més els regalo algun llibre d’un autor català. El tema és que ha de ser un llibre que estigui traduït al castellà, l’alemany i l’anglès com a mínim, perquè ens ajuntem vàries nacionalitats (xinesa-canadenca, polonesa, alemanya, suïssa, espanyola, danesa, sudanesa... crec que no em deixo ningú) i amb aquests tres idiomes tothom té una llengua en la que llegeix còmodament.

I roses, clar. El que no trobo són les espigues (...)

I avui toca amb els petits. També vam començar improvisant i aquest any tenim fins i tot un drac de cartró, un vestit de princesa medieval (tot fet a casa) i la llegenda de Sant Jordi aquesta tarda es reviurà al jardí. Ja tots coneixen la història, perquè ja van rebre un altre any el llibre amb la llegenda i juguen a reproduir-la, amb total llibertat per inventar parts noves, treure o posar el que vulguin.

Berenen, sopen, tenen alguna manualitat de Sant Jordi preparada per si algú la vol fer, juguen i, quan arriben els pares, fan la representació de la llegenda. També hi ha llibres i roses pels nens. També ajuntem vàries nacionalitats, però tots són com a mínim bilingües anglès-alemany, així que el tema llibres es fàcil, en no buscar específicament literatura catalana. Afortunadament fa un dia preciós avui.

Dóna una mica de feina tot plegat , però de veritat que (a falta de placa Vella) és la manera de poder gaudir de la festa.

Ja m’han dit algunes mares que els seus nens estan emocionats de que
torni a ser Sant Jordi. I hi ha dones que ja fa temps tenien pensat quin llibre portarien a l'intercanvi. O temps després de la festa, algú que ha llegit el llibre català et regala un altre llibre per dir-te que li ha encantat els que va rebre al sopar... només per això ja no em dol ni un minut dels molts que costa la preparació.

Per mi Sant Jordi és la millor festa catalana. És especial. Només cal veure
amb quina alegria és acollida per les altres cultures.

Us desitjo un dia fantàstic. I recordeu la sort que teniu de poder passar aquesta festa tan especial a Catalunya, a Terrassa, a casa.

I ara vaig corrent cap a baix. He promès a la Núria que si em queda
temps pintaré el castell de la princesa.

Un petó i passeu-ho molt bé! molts records a casa.

No és una bonica història? En qualsevol cas, de tot el que he vist i sentit aquest Sant Jordi em quedo amb aquesta frase: “jo, que gairebé no crec en Déu, el dia de Sant Jordi és l’únic que sí que hi crec”. No m’interpreteu malament. M’agrada perquè, si ho vaig interpretar bé, qui ho va dir expressava la seva alegria de veure el bon rollo i l’harmonia que impregna aquest dia, que sembla una cosa gairebé sobrenatural, màgica. No és que m’alegri que un dia a l’any hi hagi un/a creient més, perquè, en realitat, jo també puc dir que no hi crec. Gairebé.

Jazz per a tothom

2010-03-19T14:04:00.006+01:00

Activitat infantil del festival de jazz, 14/03/10

Com cada mes de març Terrassa celebra el seu Festival de Jazz, una de les fites culturals més importants de l’any a la ciutat, no ja pel nivell dels artistes que venen (que Déu n’hi do) sinó pel caràcter popular i participatiu del festival, que el distingeix d’altres i el converteix en el seu principal atractiu, i que, al meu entrendre, és més important que tenir superestrelles.

A Barcelona, per exemple, van tenir l’any passat a Wayne Shorter, Ornette Coleman, Béla Fleck, Chano Domínguez, Chick Corea, Gary Burton i molts més. Tot això en una sola edició. Necessitariem 20 anys de festival de Jazz Terrassa per a veure aquí a totes aquestes figures, i això si mai venen. No fa gaire vaig preguntar a la coordinadora del festival, la Susana Carmona, si no portarien mai el Pat Metheny, un dels meus músics favorits, i em va contestar rient que aleshores no podrien portar ningú més. Em consta que exagerava, però el missatge estava clar: el pressupost del festival no és comparable al d’altres cites més o menys properes com Barcelona o Vitoria.

Però la qüestió és que ni a Barcelona ni a Vitoria tens un pic-nic jazz amb 20.000 persones gaudint de la música, ballant, fent una cerveseta al sol... i sense pagar un duro (bé, la cervesa sí que la pagues). Ni crec que a Barcelona ni a Vitoria puguis veure més d’una dotzena de grups gratis ni tens actuacions específiques per a nens i fins i tot escoles que fan activitats relacionades. Aquest és el gran valor del festival: que fa arribar a tothom una música que tendim a considerar “elitista”.

Em vaig perdre la inauguració del festival, però dissabte passat em vaig acostar amb la família a la Masia Freixa, on feien una d’aquestes activitats infantils que deia abans. El ShenandoaH Quartet va fer una petita actuació que va incloure versions jazzístiques de cançons infantils, i després els musics van deixar la canalla que toqués els intruments, o almenys que intentés tocar-los: més d’un nen petit no tenia prou força pulmonar per fer sonar el saxo, o no li arribaven els peus al pedal del bombo.

Aquesta nit hi ha a la Jazz Cava un dels concerts de pagament. Ni més ni menys que Coco Montoya, tota una llegenda del blues. Potser no és tan conegut com John Lee Hooker o com B.B. King, però compta al seu curriculum, per exemple, haver tocat amb John Mayall. Jo els vaig veure junts a Barcelona fa potser vint anys i encara recordo el feeling -perdó per aquesta expressió tan antiquada- que transmetia aquella guitarra.

I aquest diumenge, pic-nic jazz!. Quatre grups, la Big Mama, el bon rotllo de cada any... i a més hi ha concurs fotogràfic!

Per cert, aquests dies he recuperat algunes fotos de les darreres quatre edicions. Les podeu veure aquí.

...i més neu!

2010-03-17T18:40:00.006+01:00

Masia Freixa, 09/03/10

Ja fa més d'una setmana de la nevada i aquest matí encara es veia una taqueta blanca al cim de La Mola. A ciutat, però, el blanc va durar poc. Dimarts al matí, camí de la feina, vaig fer tantes fotos com vaig poder, sabent que a la neu li quedaven hores, i vaig aprofitar l'estona d'esmorzar per córrer a la Masia Freixa. La coberta ja era plena de clapes sense neu, els camins ja no eren blancs, i de les branques dels arbres queia constantment neu mig desfeta que més d'un cop va estar a punt de caure a sobre del meu cap (o encara pitjor, de la càmera). Feia un sol magnífic i la llum era perfecta. M'ho vaig passar bomba aquella estoneta. Fins ara, però, no he pogut pujar les fotos a Flickr. Si encara no heu vist l'àlbum de la nevada, o si el voleu veure amb les fotos noves, feu clic aquí. I clicant aquí veureu la presentació automàtica.

Gràcies, Félix

2010-03-12T20:16:00.010+01:00

Estornells als Aiguamolls de l'Empordà, 03/04

Ahir a la nit, quan anava a tancar la tele desprès del Polònia, se’m va acudir fer una mica de zàping. A La 2 feien un documental sobre Félix Rodríguez de la Fuente amb motiu del 30è aniversari de la seva mort. Amb aquest programa, a més d'aprendre coses d'ell que no sabia, vaig recordar la seva figura i com va arribar a ser d'important per mi.

Sí, jo vaig ser un de tants nens que volien ser Félix Rodríguez de la Fuente (abans de voler ser Robert Capa). El mític programa El Hombre y la Tierra em fascinava. La seva sintonia amb aquelles percussions hipnòtiques, les espectaculars imatges, la seva veu electritzant, amb aquella retòrica i amb aquell nervi, capaç de dotar de tensió dramàtica a una escena de dues cabres pasturant... i les meravelles que aprenia a cada programa sobre el comportament animal, sobre la varietat d’espècies, sobre la complexitat dels ecosistemes, i sobre la bellesa de la natura. Tot plegat era com un tresor que anava descobrint a poc a poc, i cada vegada m’interessava més. Demanava llibres d’animals pels aniversaris, col·leccionava cromos d’animals (encara conservo algun àlbum). Fins i tot vaig començar una enciclopèdia per fascicles (amb diapositives i tot!), que després del primer volum vaig deixar estar perquè feia com vuit mesos que no podia comprar-me ni un xiclet perquè tot anava pels fascicles. I recordo el disgust del dia que vaig perdre el “cuaderno de campo” de les serps. Els “cuadernos de campo” eren una col·leció de minillibres que teòricament reproduïen les anotacions i dibuixos que Rodríguez de la Fuente feia quan sortia al camp. Jo només en tenia dos, el de les serps, que m’havia comprat el meu avi, i el dels mussols, que el vaig guanyar en un concurs de dibuix. Els portava sempre amunt i avall i me’ls sabia de memòria. De fet, encara avui us puc dir quina és la serp més gran d’Espanya, com distingir un escurçó d’altres ofidis o quin animal és l'otus scops.

Durant anys vaig somiar que seria zoòleg i que viatjaria pel món estudiant la fauna. Després vaig acabar abocant-me a les lletres, i no me’n penedeixo, però de tant en tant veig, per exemple, les fotos de l’Andoni Canela, a qui vaig conèixer a la universitat, i em moro d’enveja. En qualsevol cas, tot el que vaig aprendre de Félix Rodríguez de la Fuente m’ha enriquit i em serveix, per exemple, per a gaudir de la manera que gaudeixo quan veig una papallona colibrí acostant-se a una flor, un voltor sobrevolant la vall de Núria, o una bergenia florint a la meva terrassa al mes de gener.

Però el Félix també va ser important per mi per una altra cosa: perquè la seva mort va ser la primera mort que em va afectar. No és la primera que recordo, la primera és la de Franco, cinc anys abans, i també recordo, per aquells estranys mecanismes de la memòria, la del Groucho Marx, el 1977 o 78. Però la seva em va impactar. Recordo perfectament el moment, on era jo, què feia, i com ho vaig saber. I com dins meu vaig sentir una cosa que no havia sentit mai. Així va ser com per primera vegada vaig tenir consciència que la mort significa una pèrdua irreversible i irreemplaçable, i que no et queda més remei que superar-ho. No em va anar malament saber-ho quan, mig any després, va morir el meu avi.

Per tot plegat, he pensat que li devia aquestes paraules al Félix, esperant que serveixin per a contribuir ni que sigui una mica a la difusió de la seva gran tasca i de la seva figura. Perquè, com diu algú al documental, sense ell segurament molts dels espais naturals protegits de l’Estat no existirien, i perquè va sembrar milers de llavors que van créixer i van ajudar a desenvolupar la consciència ecològica a Espanya. En definitiva, perquè va ensenyar-nos a estimar i respectar la natura. Al costat d’això, que fes un programa de televisió excel·lent, pioner i mundialment aclamat és totalment secundari.

Terrassa sota la neu

2010-03-09T14:17:00.006+01:00

Parròquia de Sant Valentí, 08/03/10

Bé, no només Terrassa. Si heu vist/llegit/sentit les notícies sabreu que feia 60 anys que no nevava tant a Catalunya. I, com sempre que la climatologia arriba a extrems inusuals, hi ha hagut tota mena de problemes amb els serveis públics, els transports i les infrastructures. I, com sempre que passa això, hem sentit tot de veus clamant la ineptitud del govern (tant fa quin govern) i la seva indignació perquè aquest país no està preparat per això. I no parlo dels partits polítics que són a l’oposició, aquests fan la seva feina. Em refereixo a la senyora Paquita del mercat, al senyor Marcel del bar... i per descomptat a la majoria de mitjans de comunicació. Tothom a queixar-se perquè no estem preparats. És clar que no estem preparats! I què voleu? Cal que torni a dir que no passava una cosa així feia 60 anys?

-És que cauen quatre gotes i ja està liada!

No. No és veritat. Hi ha 50, 70, 90 dies a l’any que cauen quatre gotes. I més de quatre. I el país continua funcionant. Quan passen coses grosses hi ha problemes, sí, però, això és excepcional. Cal que fem les cases amb teulades de pissarra i que ens gastem els milions que es gasten a altres països per acondicionar serveis i infraestructures només “per si de cas”? una cosa és no construir casa teva a la llera d’un torrent, i una altra és comprar-se un refugi nuclear per si un dia se’ls gira el cap als xinesos. A més, us penseu que a Nova York, que tenen nevades així cada any, no tenen problemes?

Ja sé que això que dic és anar a la contra i que més d’un dirà que tants anys treballant a l’administració m’han convertit en un panxacontent, però m’és una mica igual. Qui em coneix sap que jo, si penso que una cosa és criticable la critico, però també penso que de vegades ens queixem de vici.

En qualsevol cas, amb problemes o sense, i independentment de si algú en té la culpa, la neu sempre és un espectacle. Aquests dos dies la neu l’hem patit, però també l’hem gaudit. Qui més qui menys ha sortit a fer un ninot de neu, a tirar boles de neu, a lliscar per les rampes glaçades... si més no, tots hem gaudit de la bellesa de la neu, que encara ens agrada més si no hi estem acostumats. He creat un àlbum de Flickr amb una petita selecció de les fotos que vaig fer ahir, al centre i sobretot al meu barri. Es veuen millor a la presentació, amb el fons negre. Avui n’he fet moltes més, espero afegir-les aviat a l’àlbum.

El concurs de l'estiu: resultats

2010-03-05T19:00:00.007+01:00

Hotel Arts i peix de Frank Ghery, 25/01/2009

La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat ha fet públics, per fí, els resultats del Concurs de l'Estiu, que teòricament s'havien d'anunciar al setembre. La idea del concurs era aconseguir fotos per a una guia del patrimoni que estan preparant, i el premi és veure el teu treball publicat en un llibre del qual es posaran en circulació milers d'exemplars. No està malament per a un no professional.

Hi vaig participar amb sis fotos, en van seleccionar quatre com a finalistes i per fi ahir vaig saber que la foto que hi ha aquí dalt l'han agafat per al llibre, que finalment es titularà "Això és Catalunya". Han seleccionat 51 fotos de 36 participants. No sé quants participants hi havia, només a través de Flickr erem més de 130, i també es podien enviar les fotos per e-mail sense tenir compte de Flickr. Confesso que m'havia fet il·lusions que n'agafarien almenys dues, tenint quatre finalistes, però bé, col·locar-ne una no està malament. Als fotògrafs guanyadors ens convidaran a l'acte de presentació del llibre. Espero que ens el regalin, ja que s'han estalviat una pasta amb les 51 fotos que han tret del concurs...

La vuelta al mundo: vermell

2010-03-01T09:52:00.019+01:00

Oficina de Caixa Terrassa, 26/02/10

Aquest mes de febrer el tema del grup de Flickr La Vuelta al Mundo ha estat el color vermell. Quan a principis de mes vaig veure que la Jackie anunciava el tema vaig quedar una mica parat, vaig pensar que a Terrassa no hi ha gaire color vermell, però amb un parell de dies voltant pel centre amb la càmera he tingut prou per veure que no és així. El color vermell forma part de la identitat de la ciutat, començant per la seva bandera:

El vermell és també el color corporatiu de l'Ajuntament i el de Caixa Terrassa (veure primera foto del post). Aquest últim, però, té els dies comptats: la fusió amb altres caixes portarà un canvi d'imatge ja anunciat, i aviat totes les oficines de Caixa Terrassa seran de color blanc.

Un altre lloc on es pot trobar color vermell a Terrassa (i en això no som diferents a la resta de ciutats) és al mercat. De fet vaig començar per allà la meva recerca, amb la seguretat de trobar pebrots, tomàquets i maduixes:

Finalment, un parell de mostres més que he trobat pel centre: la coneguda botiga de música Casa Farràs i un basar de la Rambla:

De moment he pujat aquestes fotos al grup però, com que en tinc més, m'estic plantejant fer tot un àlbum a Flickr: Terrassa en vermell. Continuarem informant...

Proper tema: minimalisme

En portada!

2010-02-10T21:10:00.002+01:00

Portada de la revista Castells nº 30, 09/02/10

No és la primera vegada que veig una foto meva publicada. A banda de les que surten a la premsa local per motius de feina, que no les compto perquè les faig per encàrrec i van sempre sense signar, en tinc unes quantes de publicades: al lloc web de l’Ajuntament de Terrassa n’hi ha unes quantes, l’editorial de guies de viatge digitals Schmap em va demanar una per a la guia de Barcelona, i fins i tot una editorial me’n va comprar una per un llibre. Però aquest cop és diferent. És una portada.

La revista Castells va demanar-me dues fotos fa unes setmanes. Una ja ha sortit en aquest blog, és aquesta. El que no m’imaginava era que l’altra acabaria a la portada. Són els Castellers de Sants, una d’aquelles colles que de tant en tant donen la sorpresa al món casteller per la seva ràpida progressió, com en el seu dia els Capgrossos de Mataró. La foto recull el moment que descarregaven el 3 de 9 amb folre al Raval de Montserrat de Terrassa, durant la seva actuació com a colla convidada a la Diada dels Minyons de Terrassa, que va ser la millor de tota la història dels borinots (a més del 3 de 9 van descarregar el 5 de 8 i el 2 de 8 i van fer dos pilars de 5).

No sé si mai arribaré a ser professional, potser ja m’ha passat l’edat, però si de tant en tant en puc col·locar una en una revista, un llibre o un web, el meu vici de fer fotos encara serà més estimulant.

La vuelta al mundo: arquitectura

2010-02-01T22:14:00.012+01:00

Magatzem Joaquim Alegre, 13/01/10

Aquest mes de gener ha estat el primer que he participat al grup de Flickr "La vuelta al mundo" i el tema proposat ha estat l’arquitectura (un dels temes fotogràfics que més m’agraden, per cert). A Terrassa tenim des de fortificacions i esglésies medievals fins a ponts i hotels del segle XXI, però el que identifica més a la ciutat és l'anomenat modernisme industrial. Durant el darrer terç del segle XIX i el primer del XX Terrassa va ser una de les potències tèxtils europees i la ciutat es va omplir de fàbriques, magatzems, xemeneies, etc. però també de cases de fabricants i d'obrers i edificis de serveis. El modernisme, que era l'estil arquitectònic de moda, es va aplicar a les peculiaritats del món industrial i el resultat va ser un catàleg d'edificis singulars.

Comencem amb el que potser és l'edifici més representatiu del modernisme industrial de Terrassa: el vapor Aymerich, Amat i Jover.

Aquesta espectacular fàbrica del 1907 és obra de Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931), el més destacat arquitecte modernista de Terrassa, autor de més de 100 edificis. Aquest vapor (així és com anomenem a Terrassa les fàbriques mogudes per una màquina de vapor) és una de les obres mestres del modernisme industrial. Està formada per una sala de màquines, una xemeneia de 42 metres i una nau d'11.000 m2 coberta amb arcs i voltes de maó que permeten una il•luminació solar zenital, sostingudes per columnes de ferro colat. Actualment acull el museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Un altre edifici emblemàtic de l'època és el Teatre Principal, d'Enric Catà i Francesc de Paula Guàrdia (1909). Després de teatre va ser cinema, després va restar tancat durant anys i a principis del segle XXI l'Ajuntament el va comprar i ara el rehabilita perquè torni a funcionar com a teatre.

Tornem amb Muncunill, amb una altra fàbrica, tot i que molt posterior. La fàbrica Izard (al voltant de 1921). Inactiva des de fa dècades, s'ha conservat la base de la xemeneia i una nau, que actualment és una sala d'exposicions municipal que porta el nom de l'arquitecte. La façana de la fàbrica es reflexa a la façana de vidre de l'edifici del costat, l'Institut del Teatre.

L'empremta d'aquella època de fabricants i d'obrers, de fum i de carros que portaven carbó i llana amunt i avall, es pot veure per tot el centre de la ciutat (dic del centre perquè aleshores la resta de la ciutat no existia, pràcticament). En aquesta foto del carrer de Sant Llorenç veiem a la dreta, la quadra del Vapor Ventalló, de Lluís Muncunill (1897). Al fons, en primer terme, l'antic magatzem Torras, de Melcior Vinyals (1914), i a darrera, l'antic hotel Peninsular, de Lluís Muncunill (1903).

Acabo fent esment de la foto que presideix aquest post. És el l'antic magatzem Joaquim Alegre, avui seu de l'Arxiu Tobella. L'edifici va ser projectat el 1904 per Lluís Muncunill i destaca per l'utilitzacó d'arcs elíptics, que el mateix Muncunill utilitza magistralment a la Masia Freixa.

Si us interessa el tema, tinc més fotos de la Terrassa Industrial i Modernista aquí. Les que heu vist ara són les que he fet expressament per al grup La vuelta al Mundo.

Proper tema: color vermell

La volta al món amb la Jackie Rueda

2010-02-01T22:06:00.000+01:00

No sense la meva càmera, 07/09/09

Si visiteu o sou usuaris de Flickr ja sabreu que hi ha un fotimer de grups d’allò més variat, des de molt genèrics com “Fotos de flors” fins a tan específics com “Fotos de papereres fetes amb una càmera Holga en diumenge” (aquest no existeix però qualsevol dia el crearà algú). Molts grups al capdavall no són res més que un dipòsit on s’amunteguen imatges d’un tema o característica comuna, però altres generen una veritable interacció entre els membres o potencien la curiositat i l’intercanvi d’informació. Un d’aquests és “La vuelta al mundo”, un grup creat per la fotògrafa venesolana resident a Canadà Jackie Rueda, que he conegut gràcies a Kireei (i a la meva dona, que és adicta a Kireei) .

La Jackie proposa cada mes un tema i fotògrafs de tot el món (hi ha més de 600 persones inscrites) surten al carrer amb la seva càmera i mostren com és la seva ciutat a través d’aquest tema, penjant fotos al mural de grup. A més, a final de mes, cada participant penja al seu blog una mostra del seu treball i/o publica un àlbum a Flickr, i la Jackie en fa un post recollint les fotos que més li han agradat i els enllaços als blogs. A partir d'ara, intentaré fer cada mes un post mostrant la meva aportació al grup. Seran entrades diferents dels que acostumo a fer perquè en lloc de ser una foto més text, incorporaran totes les fotos que hauré fet per al grup (o una selecció, si més no). El primer el faré just després d'aquest, que em serveix per a presentar aquesta iniciativa.

La participació en aquest grup és oberta a tothom, només cal tenir un compte de Flickr (de pagament o gratuit, tant fa). Si us fa gràcia participar, ho podeu fer clicant aquí o al banner que properament posaré a la dreta (“Yo le doy la vuelta al mundo”).

Springfield i Shelbyville

2010-01-16T11:18:00.004+01:00

Cruïlla de l'hospital de Terrassa, 16/01/10

Aquestes passades festes de Nadal, mirant el Diari de Sabadell (cosa que faig molt de tant en tant) em va assaltar una idea tan obvia que no sé com no l’he tingut abans: Terrassa i Sabadell són com Springfield i Shelbyville, o a l’inrevés (si no coneixeu la sèrie Els Simpsons, cosa que dubto molt, potser que deixeu de llegir ara).

Com deia, he pogut llegir que l’Ambaixador dels Reis Mags d’Orient ha rebut cinc mil cartes dels nens al seu campament o que el Parc de Nadal ha estat un èxit de participació, amb activitats infantils durant vuit dies. És a dir, resulta que Sabadell, a la seva manera, també té Xiu-Xiu i també té Saló Juguem. La simetria entre ambdues ciutats (recordem: únic cas de Catalunya de capitalitat comarcal compartida) arriba fins a aquest nivell de detall. Per no parlar de les obres de perllongament dels ferrocarrils que s’estan fent simultàniament a ambdues ciutats, del frec a frec demogràfic... mil i una similituds entre les dues antigues potències tèxtils, hereves d'un passat que ha deixat xemeneies clòniques a banda i banda de Torrebonica. Voleu més duplicitats? les dues ciutats tenen caixa d’estalvis pròpia (tot i que ja per poc temps), ambdues ciutats tenen diari propi, nascuts si fa no ha alhora... i a sobre les eleccions les guanya el mateix partit (si més no, durant la darrera dècada).

Els seguidors dels Simpsons coneixereu l’eterna rivalitat entre Springfield i Shelbyville, dues ciutats a tocar l’una de l’altra, amb un mateix origen i una història paral·lela, sempre enfrontades, amb equips de futbol (americà, això sí) que s’enfronten en derbis apassionants. Cada ciutat menysprea l’altra, i la mira com si fos una cosa estranya, però al capdavall són ben iguals. A l’episodi “El limonero de Troya”, Bart i els seus amics van a Shelbyville a intentar recuperar un llimoner robat pels veïns, i aleshores podem comprovar que tots els elements d’una ciutat tenen la seva correspondència a l’altra. Fins i tot hi ha un Bart Simpson, un Milhouse, un Nelson… però uns i altres queden convençuts que ells són únics i autèntics.

La rivalitat històrica entre Terrassa i Sabadell és ben coneguda, i ha quedat perfectament recollida en aquells lapidaris “Terrassa, mala raça” i “Sabadell, mala pell” que no fa tants anys acostumaven a dir-se uns i altres. Ara potser no ens tenim aquella ràbia, però ens ignorem. Cada ciutat està concentrada a liderar la seva pròpia àrea d’influència i les relacions entre les cocapitals són minses. Fins i tot quan (fa gairebé 20 anys) es va dissoldre la mancomunitat (que gestionava terrenys, equipaments i serveis a la zona "frontanera") es va acordar que cada municipi gestionaria pel seu compte els terrenys que cauen dins del seu territori, encara que legalment siguin també propietat de l’altre municipi. O sigui que podríem dir que Sabadell i Terrassa no van juntes ni al notari.

Potser als terrassencs i als sabadellencs ens passa una mica igual que als habitants de Shelbyville i Springfield. Potser en el fons som així: dues ciutats tan semblants que els respectius habitants es donen l’esquena per por a veure’s reconeguts en el veí.

Blocaire Invisible 2009: els meus regals

2010-01-08T22:37:00.005+01:00

El Plasta remixed by Cris, 06/01/10

Per primera vegada des que vaig obrir aquest blog, escric un post que no està encapçalat per una foto meva. El que veieu a dalt són 15 fotos meves, però qui les ha triat i remenat, i qui les ha ajuntat en aquest muntatge és la Cris, que s'ha currat un regal molt guapo. Moltes gràcies, Cris, et seguiré de prop a partir d'ara...

Però el BI no s'acabava el dia 6. Almenys, no per mi. Ahir la Susanna va tornar de la seva escapadeta de Reis i després d'un comentari agraint els meus regals, va escriure aquest post, que gairebé em va fer posar vermell.

Moltes, moltes gràcies a totes dues. Saber que el que fas agrada a la gent és molt reconfortant i molt estimulant.

Blocaire Invisible 2009

2010-01-05T14:30:00.011+01:00

Regals de Reis, 06/01/10

Fidels a la seva cita, aquesta nit han passat per casa meva els Reis. Sempre m'ha agradat molt la festa dels Reis (suposo que com a tothom) i des que soc pare, encara més. Ja vaig explicar l'any passat l'emoció de posar els regals a l'arbre i veure l'endemà com els obre la meva filla. A més, a la meva família política som molta colla (12 adults i 9 criatures), hi ha Reis per a tothom, i també m'ho passo molt bé amb això.

Però aquest any, a més, els Reis han deixat a casa meva regals per a una persona que, fins fa uns dies, ni tan sols sabia que existia. És la Susanna, la meva blocaire invisible.

No sé si això és infringir les normes del BI, però com que a casa meva els Reis són molt generosos, no li han deixat un regal, sino dos. Susanna, aquí els tens.

En primer lloc, una cançó per acompanyar el teu blog. És del trio canadenc Rush i es titula "Circumstances". Rush és un dels meus grups favorits, però em temo que tu potser ni el coneixeràs, més que res perquè dubto que el seu estil sigui del teu gust. Tot i així, tractant-se de circumstàncies, potser que te l'escoltis...

Aquí tens la lletra:

A boy alone, so far from home,
Endless rooftops from my window.
I felt the gloom of empty rooms
On rainy afternoons.
Sometimes in confusion,
I felt so lost and disillusioned,
Innocence gave me confidence
To go up against reality.

(Chorus)
All the same we take our chances,
Laughed at by time,
Tricked by circumstances.
Plus ça change,
Plus c'est la même chose
The more that things change,
The more they stay the same.

Now I've gained some understanding
Of the only world that we see.
Things that I once dreamed of
Have become reality.
These walls that still surround me
Still contain the same old me,
Just one more who's searching for
A world that ought to be.

(Chorus)

El segon regal te l'envio per correu electrònic perquè no sé com adjuntar arxius en un post, si és que es pot (si algú ho sap, si us plau que m'ho digui). Es tracta d'un power point amb un conte que m'agrada molt, i que em penso que a tu també t'agradarà.

Només em queda donar-te les gràcies, Susanna, per jugar amb mi.

Aquest ha estat el primer cop que he participat al BI i m'ho he passat bomba. Em sembla una iniciativa molt i molt bona en què, obviament, els regals són el que menys importa. Del que es tracta és de jugar al gat i la rata uns dies, deixant i trobant pistes, i alhora conèixer altres blocs i blocaires i donar-te a conèixer tu. No sé què m'haurà preparat a mi la Cris (perquè ets tu, oi?) i podeu estar segurs que quan em llevi aniré amb il·lusió a veure què és, però per mi l'important és haver conegut el seu blog/bloc (mai m'acabo de decidir), el de la Susanna i altres que he vist per primera vegada aquests dies. Gràcies al Blocaire Invisible, el meu blogroll ha crescut (i jo soc dels que s'ho pensen abans de fer noves incorporacions) i alhora, el nombre de seguidors del meu blog també ha crescut.

Veí, Tarambana, Alepsi, MOLTES GRÀCIES!

Nota aclaratòria: tot i que aquí diu que el post està escrit el dia 5 a les 14.30h, en realitat l'acabo de publicar a les 3.11h del 6 de gener. No sé per què, ha conservat el dia i hora que vaig fer el primer esborrany...

Bon Nadal

2009-12-25T02:44:00.006+01:00

Nit de Nadal a Badia, 25/12/09

L'americana que et poses dos cops l'any. La filla gran, encara emocionada perquè dimarts va fer cagar el tió a l'escola i avui a casa dels iaios hi haurà més regals. Les presses. L'olor de la sopa (no escudella) de la iaia. Un missatge furtiu del blocaire invisible per desitjar bon Nadal a X. El pernil per anar picant. La filla petita, que viu la seva primera Nochebuena, fa bondat i dorm com una soca en un bressol estrany. La fillola de mes i mig, que no pot dormir amb tant merder però ho porta força bé. Els veïns que decoren els balcons amb un gust més que dubtós però amb innegable il·lusió. Uns nens del bloc que truquen a la porta per cantar (força malament) una nadala aviam si cau alguna cosa. Un lluç farcit de-li-ciós. Una partida de Tabú amb els germans i nebots. Torrons, neules i alguna copa. Un "ui que tard". Un "si, els nens s'estan quedant clapats". Les gambes que ens hem descuidat a la nevera i que ningú es menjarà, almenys aquesta nit. Una estona de cotxe fins a casa, comentant la jugada, mentre les nenes ronquen al seient de darrera. Un post abans d'anar a dormir, feliç de viure un Nadal més.

Col·laboració

2009-12-15T14:09:00.003+01:00

Pinya del 3 de 10, 22/11/09

Com ja he dit algun cop, publicar les teves creacions a Internet suposa córrer el risc que algú les reprodueixi sense el teu permís i sense citar l’autoria, cosa lletja (aquesta setmana he descobert un altre cas, el d'aquesta foto reproduïda en aquest blog). Fins i fot corres el risc que algú en tregui profit, cosa que encara és més lletja i a més és il·legal. Per sort, encara no m’hi he trobat mai.

De vegades, però, trobes gent respectuosa i competent, que no només demana permís sinó que amb la seva feina acaba donant un valor afegit a la teva. El Carlos Luna és un membre de la colla castellera Minyons de Terrassa, usuari de Flickr com jo i autor d’un blog sobre temes diversos, un d’ells el dels castells. Poc després de la diada dels Minyons, quan va veure les meves fotos de l’actuació a Flickr, em va demanar permís per fer servir un parell de fotos per un post en què explica què és i com es fa un 3 de 10 amb folre i manilles, el castell més alt mai fet a la història. El Carlos ha fet una currada important muntant animacions amb les meves fotos a base de desaturar determinades parts de la imatge per ressaltar-ne d’altres. El resultat és espectacular, a més de molt didàctic (de fet, es tractava precisament d’això, de fer una cosa didàctica).

Gràcies, Carlos, ets un crack!

Els colors de la tardor

2009-11-09T18:33:00.005+01:00

Camí prop del castell de Montesquiu, 24/10/09

Fa uns dies vaig anar amb la família al Parc del Castell de Montesquiu, un dels parcs naturals de la Diputació de Barcelona. Va ser una bona manera de començar a gaudir de la tardor, una estació que em penso que provoca a tothom una mica de sentiments contradictoris. D'una banda, és un pal que s'acabi l'estiu, les vacances, la piscina, la cerveseta a la terrassa a les tantes de la nit... però d'una altra, mmm, què bé ficar-se al llit amb la manteta, i menjar altre cop mandarines, magranes, castanyes i moniatos, i anar al camp i veure els arbres aquest groc, aquest vermell, aquest marró, i sentir la fressa de les fulles seques sota els peus...

A Montesquiu hi ha uns quants itineraris senyalitzats de diversa dificultat i, a més, hi ha al bell mig del parc un castell que es pot visitar. De fet, els terrenys del parc eren propietat dels amos del castell, i quan la finca va passar a mans de la Diputació tot plegat es va convertir en el parc natural que avui coneixem. A més, a quatre passes teniu un restaurant per si després de la caminada us fa mandra anar més lluny.

Ah, me n'oblidava! Aquí teniu les fotos. I si teniu pressa, aquí la presentació ràpida

De bon matí

2009-11-03T10:08:00.004+01:00

Posta de lluna, 03/11/09

Poses el despertador una estoneta abans pensant "demà m'arreglo la barba, que semblo un llenyataire". L'endemà, camí de la dutxa, treus el cap a veure quin dia fa i... pam! Fins i tot et venen ganes de despertar la resta de la família perquè ho vegi. El cel clar, només un parell de petits núvols esfilagarsats al nord, els primers raigs de sol que fan envermellir la roca a Sant Llorenç i la totxana a les xemeneies i, a punt d'amagar-se rere Viladecavalls, una lluna plena magnètica, que atreu la mirada inexorablement. Entres de puntetes a agafar la càmera per no despertar la petita i surts al balcó. Collons, quin terra més fred. Vinga: blancs, ISO, exposició, clac, clac, clac. A la dutxa. Ja t'arreglaràs la barba demà, no ve d'aquí.

Hi ha alguna manera millor de començar el dia?

El pilar de vuit torna a Girona

2009-10-26T14:00:00.007+01:00

Comença l'ascens, 25/10/09

Fa un any els Minyons de Terrassa van fer una espectacular actuació a Girona rematada pel seu primer pilar de vuit amb folre i manilles, una construcció a l’abast de molt poques colles i que per descomptat mai s’havia vist en aquella ciutat. Ahir, amb un tronc totalment diferent, els Minyons van tornar a descarregar aquesta meravella després de descarregar un 2/9fm, un 3/9f i un 4/9f. Tot un cop d'efecte en la recta final d’una temporada malva que més d'un qualifica de “fluixeta” (em refereixo a gent que es pensa que el cinc de vuit és un castell fàcil i que si no hi ha gamma extra no val la pena ni mirar els castells per la tele). Sense entrar en valoracions sobre la temporada que estan fent els malves, és obvi que l’espadat d’ahir (per no parlar de la im-pe-ca-ble torre de nou amb folre i manilles) és tota una injecció de moral de cara al final de temporada.

Aquí podeu veure uns quants detalls del pilar (i un parell del quatre de nou). No espereu, però, veure el pilar sencer. Vaig dubtar molt entre l’angular i el tele i finalment vaig optar per renunciar al pilar sencer a canvi de tenir el detall de les cares dels minyons i minyones pujant, baixant i celebrant, transmetent a la plaça l’emoció de fer castells.

La joia medieval de Terrassa torna a brillar

2009-10-04T23:02:00.006+02:00

Deambulants sobre Sant Pere, 04/10/09

Avui ha tingut lloc l'acte d'inauguració de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa després de gairebé 10 anys d'obres de restauració, excavacions arqueològiques, urbanització del recinte i museització del conjunt. M'ha fet il·lusió veure-ho acabat, com a terrassenc i com a amant de tot allò que faci olor de medieval o antic; però m'ha fet molta il·lusió també perquè fa una dècada, quan treballava a la televisió local, vaig donar la notícia de la signatura del conveni entre totes les parts implicades, després he anat seguint més o menys de prop les troballes i les millores que s'hi han fet i els esforços per aconseguir diners per anar finançant les obres, i avui he assistit en persona a la fí de tot plegat.

La festa d'aquest matí ha inclòs espectacles diversos, un audiovisual, un vermut popular i per descomptat una missa i els discursos oficials. El moment més emotiu, potser, ha estat quan s'ha pogut sentir a l'exterior de les esglésies, per megafonia, el concert d'orgue que es feia en un dels temples, on hagués estat impossible encabir tota la gentada que hi havia fora. El moment més espectacular, el de l'actuació de la companyia Deambulants, amb 10 ballarines penjades a més de 10 metres d'alçada. Aquí teniu les fotos. I aquí, imatges més o menys recents del conjunt monumental.

Ara la ciutat té el repte de convertir les esglésies de Sant Pere en un referent de l'arquitectura medieval a Catalunya. La veritat és que pel seu valor històric i artístic estem parlant d'un conjunt monumental al nivell de Sant Pere de Roda o Ripoll, però no és ni la meitat de conegut, i aixó és el que Terrassa ha d'aconseguir. Jo, amb aquest post, acabo de posar el meu granet de sorra.

El Concurs de l'Estiu

2009-09-16T00:15:00.004+02:00

Posta de sol a Montjuïc, 02/08/09

La Direcció General de Patrimoni de la Generalitat ha convocat un concurs de fotografia aquest estiu per triar tot de fotos per un llibre que preparen, la Guia del Patrimoni Cultural Català. Suposo que ho fan per estalviar-se el dineral que seria comprar les nombroses fotos que inclourà, però la veritat és que així donen l'oportunitat a molta gent de veure el seu treball publicat. Amb aquesta il·lusió he presentat sis fotos (el màxim permès) al concurs fa una estona, minuts abans que s'acabés el termini de lliurament. Podeu veure totes les fotos que van a concurs aquí. Tinc l'esperança que almenys una l'agafin pel llibre, però, sigui quin sigui el resultat del concurs, la veritat és que m'ha anat molt bé l'estona (llarga) que he dedicat a triar i remenar entre els milers de fotos que he fet en els darrers tres anys (antiguitat màxima permesa de les fotos a concurs) perquè he redescobert fotos que tenia oblidades i he tret idees per a nous àlbums, alguns en paper i altres de virtuals. Ja en tindreu notícies, per descomptat (si no, ja no seria El Plasta)...

...i el Pallars en color

2009-09-09T23:57:00.006+02:00

La Noguera entre Llavorsí i Rialp, 14/08/09

L'altre dia us vaig mostrar els meus experiments amb el blanc i negre, però el Pallars és ple de color. Sobretot verd, és clar, però també hi trobem, en aquesta època de l'any, tons daurats als camps llaurats, taronges a les papallones, liles, vermells i grocs a les flors, una àmplia gamma de colors terrossos a les façanes de les cases i, per descomptat, tots els blaus possibles al cel. Aquí teniu 16 mostres del que us dic.

On és l’SGAE quan la necessites?

2009-08-26T13:59:00.003+02:00

No és un llit qualsevol, 29/11/08

Revisant les meves estadístiques de Flickr veig que una de les persones que han entrat recentment, ha vist la foto que hi ha aquí dalt, publicada fa mesos. Veig també que hi ha arribat a través de la cerca d’imatges de Google, picant “habitación para dos”, que és el títol que jo vaig posar a la foto quan la vaig pujar a flickr. Encuriosit, vaig a Google imatges i pico “habitación para dos” a veure si la meva foto apareix entre les primeres referències, cosa que m’estranyaria molt.

Però quina sorpresa! a la primera pàgina, a la primera línia hi ha la meva foto. Un moment. Segur que és la meva foto? sembla que hi ha alguna cosa escrita a sobre. Miro l’adreça a sota de la imatge en miniatura: http://md-habitacionparados.blogspot.com/. Un blog! faig clic a sobre i vaig a parar aquí:

O sigui, que una tal Marta Dolce ha fet servir la meva foto per encapçalar el seu blog! M’he quedat de cacauet.

Hòstia, què bé! una foto meva ha agradat tant a algú que presideix el seu blog! Però quina barra! amb quin permís? Bah, no importa, segur que ha tingut la cortesia de posar per algun lloc que la foto es meva, o enllaçar amb el meu compte de Flickr. Doncs no. Quina jeta! Mira, tota la gent que visiti aquest blog el primer que veuran és el meu llit, quina gràcia! perquè… deu passar gaire gent per aquí? aviam, comptador de visites… no. Aquest blog està més desert que el meu, que no és precisament allò que es diu un fenòmen de masses. Ara mateix li escric un mail dient que tregui la foto, que no té cap dret a fer-la servir. Millor li dic que la pot fer servir si fa constar l’autoria i hi posa un enllaç al meu compte de flickr. Merda, no té perfil públic. No té adreça visible! Mira, en faré un post. No, que encara servirà perquè aquesta caradura tingui més visites. Però de què vas? si a tu tampoc et visita ni Déu…

El Pallars en blanc i negre…

2009-08-21T14:43:00.002+02:00

L'embassament de La Torrassa sota la pluja, 15/08/09

Una tarda d’agost a Llavorsí. Es va fent tard, el cel comença a ennuvolar-se i tot s’omple d’aquella llum tan desagradable per a un fotògraf principiant que mata els colors i et porta problemes per triar l’exposició correcta. De sobte, un record de fotos vistes fa dècades em porta una idea al cap: “i si tiro en blanc i negre?” En faig una i el resultat és millor del que m’esperava. Decideixo anar combinant color i blanc i negre la resta dels dies que m’estigui per aquí. Aviat arribaran les de color, primer he portat unes quantes en blanc i negre.

Aprofito per recomanar-vos la sorprenent església romànica de Son, la fonda Farré de Baro, el restaurant de l’hotel Poldo de la Guingueta d’Àneu, l’estany de Montcortés (porteu banyador!) i, si teniu canalla, el parc del riuet de Sort.

Capa i jo

2009-07-28T13:30:00.003+02:00

Els meus llibres sobre Robert Capa, 22/07/09

Vaig descobrir Robert Capa quan tenia 16 anys, i d’això en fa més de 20. La “profa” d’història va muntar una sortida a Barcelona per a veure una exposició que hi havia en un edifici de la Via Laietana que, per mi, sempre serà “on les fotos del Robert Capa”. No cal dir que l’exposició em va frapar. Les fotos borroses del desembarcament de Normandia, imatges de l’Espanya dels anys 30… al final, una foto en què apareixia una filera de soldats caminant per una clariana de la selva. Acompanyant les imatges, un rètol deia si fa no fa “Indoxina, 1954: darrera fotografia feta per Robert Capa. Minuts després va trepitjar una mina i va morir”. Vaig quedar allà palplantat uns minuts, en descobrir que l’home que havia sobreviscut la guerra civil espanyola i el desembarcament de Normandia no era immortal…

L’impacte de tot allò va ser tan gran que vaig voler ser fotoperiodista durant tot aquell curs. Però la fotografia és una activitat cara (aleshores encara més), i jo no tenia ni una trista Werlisa d’aquelles que solien regalar per la Comunió (ni perspectives de tenir-ne). Això per no parlar de l’oposició paterna… L’aparició de la ràdio a la meva vida, un any després, va fixar definitivament la meva vocació professional dins el món del periodisme. Alguna cosa, però, va quedar latent, i anys després va acabar sortint, fins al punt que avui dia alguns em coneixen com El Plasta de les Fotos.

Obviament, el fet que ho desconeixia gairebé tot de Capa va contribuir decisivament a l’impacte que va exercir l’exposició sobre mi. Fins aquell dia només sabia de Capa que era un fotògraf americà, autor d’una foto icònica, de la imatge que va simbolitzar la guerra civil espanyola davant els ulls del món: la mort d’un milicià a Cerro Muriano, Còrdova. És d’aquelles fotos com la dels soldats americans plantant la bandera a Iwo Jima, que tothom ha vist i que per ella mateixa representa tot un capítol de la història. I, com la d’Iwo Jima, al final s’ha descobert que no va ser una foto espontània, sinó un muntatge. Ja fa mesos que se’n parla, però ara sembla demostrada la teoria que la foto la va fer en un altre lloc, on en aquell moment no hi havia combats, i que l’home que hi surt només feia veure que l’havien disparat.

Segur que aquests dies estaran apareixent tot d’articles sobre el tema. Uns, preguntant-se si altres fotos de Capa són també falses. Altres defensant-lo dient que també va fer milers de fotografies autèntiques jugant-se la pell. Uns altres, reflexionant sobre com la història està construïda sobre mentides… fins i tot, segur que Pio Moa aprofita per dir que això és una altra demostració del victimisme del bàndol perdedor i que en realitat l'exercit nacional anava repartint caramels i mai no va matar ningú. Sigui com sigui, l’important per mi és que es tornarà a parlar de Capa, que hi anirà més gent a l’exposició que hi ha ara al MNAC i que es farà més coneguda i més gran la seva figura. Ningú li podrà negar mai que va ser el millor fotògraf de guerra de tots els temps, per la qualitat de la seva feina i per la seva capacitat per arriscar-se.

Encara conservo la postal promocional de l’exposició del 86, una noieta, potser de l’edat que tenia jo aleshores, amb cara de cansament i de pena, asseguda a sobre d’uns sacs a Barcelona, en una mena d’alberg per a refugiats cap al final de la guerra. La mirada d’aquella nena ens diu més del que va ser la guerra civil que cent pàgines de Hugh Thomas o de Paul Preston. Per això la feina de Robert Capa, i de tants d’altres, és tan important.

Construcció: el Fórmula 1 sense benzina

2009-07-21T12:40:00.004+02:00

Grua al carrer Pau Marsal, 09/06/06

Fa cosa de 10 anys, quan els pisos ja tenien un preu abusiu però no encara desorbitat i jo treballava en un mitjà de comunicació de Terrassa, vaig entrevistar el president del gremi de constructors local, qui per cert continua al càrrec. Jo tot just començava a fer informació econòmica i no acabava de dominar la cosa. Amb tota la innocència li vaig dir, abans de començar, que semblava que la construcció s’estava consolidant com a motor de l’economia de Terrassa. Ell em va mirar amb un posat de superioritat que poques vegades he vist i em va dir: “un motor, dius?” va deixar anar un reguitzell de xifres que obviament no recordo sobre el nombre de llicències tramitades, les obres acabades i el dineral que estaven guanyant, i va acabar dient “jo crec que això és més aviat un Fórmula 1”.

Doncs ara resulta que el Fórmula 1 s’ha quedat sense benzina. Més de 8.500 habitatges a Terrassa (24.000 a tot el Vallès Occidental) esperen un comprador que, en la gran majoria dels casos, sembla evident que trigarà anys a arribar. Els constructors han estirat més el braç que la màniga i ara, pobrets, ja no guanyen milions a cabassos. I què han de fer? doncs demanar a la mama Administració que els tregui les castanyes del foc.

Ahir el mateix president i altres representants dels constructors de Terrassa i Sabadell van donar una roda de premsa. Vet aquí algunes de les perles que s'hi van poder sentir: que els promotors no han estat imprudents construint massa. Com es podien imaginar que la bombolla petaria? ningú els va advertir que passaria això! Que s’hauria de frenar la construcció de pisos de protecció oficial per no saturar encara més el mercat i que així ells puguin vendre els seus. Que convindria que els ajuntaments compressin alguns dels pisos en stock. I (ja no ve d’aquí) que l’Administració ha de posar a disposició dels constructors sòl barat perquè puguin continuar construint.

I tot això ho van dir sense posar-se vermells, tu.

La major de les festes

2009-07-10T01:32:00.006+02:00

Preparant els Gegants, 03/07/09

Fa poc més de 24 hores s'acabava la Festa Major de Terrassa 2009, un dels millors moments de l’any per a la gent que s’estima aquesta ciutat. Aquests dies Terrassa es veu més viva que mai, la gent surt al carrer, participa, es relaciona... han estat sis dies amb més de 200 activitats per a tots els públics. Vaja, que n’hi havia per no parar.

Tot i que ja no visc la Festa Major com anys enrera, sempre intento com a mínim no perdre’m l’inici de la festa, el divendres a la tarda, i l’exhibició castellera de diumenge. Aquest any la cosa pintava especialment difícil per fer res (veure post anterior) però gràcies a la paciència de la meva dona i de la meva sogra, que m’han permés defugir les meves obligacions de pare algunes estones, encara he pogut fer un reportatge mínimament decent de la festa. Espero que us agradi.

El principi del futur

2009-06-04T00:50:00.002+02:00

Dúnia, 13/05/09

-Manel

...

-MANEL!!!

-Què passa, dona?

-Que he trencat aigües. I són verdes!

Això no estava previst. Collons, va pensar, això no estava previst.

Per segona vegada estava a punt de ser pare. Aquest cop s'havia perdut les classes de preparació al part, precisament perquè ja tenien una filla i havia d'estar per ella mentre la mare hi anava, però recordava perfectament algunes coses. I una era que les aigües verdes volen dir que cal córrer. Ella li havia dit feia una estona que tenia contraccions força seguides. Com que eren quarts de vuit, el pla era despertar la nena, portar-la a escola i després anar cap a l'hospital. Però això no estava previst. Aigües verdes. Fes-te fotre.

Va arribar al telèfon amb dues gambades i va trucar l'àvia, que portava dies alerta. La seva novena neta s'estava retardant una mica i per això no feia gaires plans, per si en algun moment havia de sortir corrents.

- T'hauràs d'ocupar de la nena. Vinc a buscar-te en tres minuts.

De fet, van ser menys, perquè cinc minuts justos després de penjar el telèfon ja la deixava a casa. Tenir l'àvia al mateix barri té els seus avantatges.

-Au, 'neu, 'neu. Ja em trucareu, eh?
-Sí, dona, no passis ànsia.

Va tancar la porta del cotxe, va dir "tranquil·la" sense mirar-la per no veure la seva cara de patiment i va arrencar. Ell, que per a qualsevol trajecte rutinari acostumava a dir-li a ella "per on et sembla que anem?" es va sorprendre a ell mateix decidint (i encertant) tots els girs, els trucs i les dreceres per evitar el trànsit i els semàfors. I fent més infraccions de les que havia fet en els darrers tres mesos. Els dos quilòmetres que separen casa seva de l'hospital es van convertir de sobte en una mena de laberint del Minotaure, i ell es va sentir abocat a una tasca heroica: arribar a la meta sortejant tots els paranys abans no fos massa tard i, per descomptat, salvar la princesa.

La princesa, al seient del copilot, no sabia què era pitjor: el pànic davant la possibilitat que la cosa anés malament o El Dolor. Anar asseguda en un Clio no és precisament el millor que pot fer una dona que està a punt de parir per a suportar millor el mal que fan les contraccions. La veritable tasca heroica, no cal dir-ho, l'estava fent ella.

-Digue'm que tot anirà bé. Necessito que em diguis que tot anirà bé- va fer, ennuegada per l'angoixa i pel plor.

Ell després va oblidar què li va contestar, però devia ser alguna cosa convincent, perquè ella no va tornar a dir res fins que van arribar.

Ja hi som. Urgències. La rampa. El túnel. Aquí. Té la bossa. Vinc de seguida. Corre.

Per sort, a aquella hora l'aparcament era mig buit i de seguida va trobar plaça lliure. Va volar fins la secció de maternitat mentre li venien al cap records del naixement de la seva primera filla. Aquell dia mig Terrassa es va posar d'acord per parir, i ella va haver de patir les conseqüències de la saturació hospitalària. Avui era diferent, però. Quan va sortir de l'ascensor i va veure el vestíbul de la maternitat buit, va sentir-se una mica millor. De seguida, algú li va explicar que la seva dona estava a monitors i que aviat podria entrar. Ell encara no ho sabia, però aquest cop tot aniria molt més ràpid que tres anys abans. Molt.

A només tres metres d'allà, ella i la llevadora van acordar que era el moment de l'epidural, i van fer cridar l'anestesista. Una altra dona (mai hi havia manera de saber qui era la llevadora, qui la infermera i qui l'administrativa) va entrar a la sala d'espera i el va informar de la situació.

-Hauries de baixar a admissions a fer els papers de l'ingrés i després ja podràs entrar. Total, ara estan esperant que arribi l'anestesista.

Tres persones a la cua. Bé, no és molt. Total, ara estan esperant l'anestesista.

-Buf, jo no puc més, necessito empènyer.
-Tranquil·la, dona, que ja ve l'epidural.

Vaja, aquest triga una mica massa. Va, només són tres persones. Sí que triga, tu. Total, fins que no li posin l'epidural no em deixaran entrar. Uf, per fí ha marxat. Dues persones. Ja falta menys.

-Que no, que no em puc esperar, que he d'empènyer.
-Però si fa 10 minuts estaves de 7 centímetres!
-Doncs potser que t'ho tornis a mirar.
-Aviam... ui, si ja està aquí!

Espero que no s'ho estigui passant tan malament com l'altra vegada. Què bé, aquest ha anat ràpid. Només falta un. Pobreta, potser ja li han posat l'epidural i es deu preguntar què faig que no entro. Hola, la meva dona ha arribat fa 10 minuts, va de part. Sí, aviam, portes tot?

-Si ja t'ho deia, que jo noto que he d'empènyer!
-Doncs vinga, sense epidural?
-Sense epidural!

Molt bé, signa això, ja està. Vinga, cap amunt. Que m'esperi? Que potser encara no li han posat? Uf, jo no aguanto la sala d'espera, millor m'estic al vestíbul.

-Vinga, nena, que això va molt bé. Potser que aviseu el marit, que això ja no hi ha qui ho aturi.

Sí que triga l'anestesista, tu. Ves a saber on ha anat a fotre el carajillo, l'anestesista. És clar, com que a ell no li fa mal...

Una dona de verd obre les portes. Per la velocitat que porta, es evident que venia corrent pel passadís. Mira a banda i banda.

-Ets el marit de...?
-SI!!!
-Doncs corre, que ja surt!
-Que ja surt?

Només tres paraules. Que. Ja. Surt. Però quan diu la tercera, ja ha recorregut la meitat del passadís que porta a la sala de parts i no sent la veu d'una altra dona de verd que corre darrera seu agitant una bata, uns peucs i un gorro de quiròfan mentre crida:

-No! no! que així no pots entrar!

Fins que una tercera dona de verd no li surt al pas no se n'adona que la cosa va amb ell. Recula uns metres. Es posa els peucs. L'esquerre se l'entafora amb tanta ànsia que el rebenta. Ningú no se n'adona. Va, no em diran res, per això. Ara el gorro. Fica els braços a les mànigues de la bata i arrenca a córrer mentre algú corre a darrera seu cordant-li la bata.

III

La sala està en penombra. És un espai gran, d'un verd blavós com el fons del mar. Almenys sis dones vestides de verd es mouen amb rapidesa però amb suavitat al voltant d'una altra dona, executant una coreografia repetida mil vegades, rutinària per elles, trascendental per la que està immòbil. Ell, però, a penes se n'adona de tot això, perquè en mig de la penombra hi ha un cercle de dos o tres pams de diàmetre il·luminat per una llum blanca fortíssima, que atreu la mirada magnèticament. Al mig del cercle, perfectament distingible des de la porta de la sala, hi ha la part de dalt d'un cap. Encara no és ni mig cap. Però crida "sóc aquí!" tan fort que ell no entèn com no ho sent tothom.

Ell travessa la sala sense tocar el terra i se situa a l'esquerra d'ella, on pot agafar-li la ma, acaronar-li la cara i xiuxiuejar paraules d'ànim a la seva orella. La mira a la cara i veu que la por ha desaparegut, que El Dolor està sota control i que està totalment decidida, concentrada, preparada per a portar al món la seva filla. De tant en tant se separa una mica per poder veure els progressos que fa la criatura, però no gosa mirar-s'ho gaire, sobretot després de l'episiotomia, no sigui que s'impressioni massa i acabi fent el ridícul. Almenys en veu prou per anar explicant-li a ella el que passa. Quina paradoxa. La mare i la filla, que són les que fan la feina principal, les protagonistes de tot això, són les úniques que s'estan perdent l'espectacle.

Ja ha sortit el cap. Els últims centimetres, d'una tirada, pero molt a poc a poc, com a càmera lenta, mentre ella fa un esforç titànic, potser el més gran que haurà fet a la seva vida. Ja està feta la feina més difícil. Uns segons per recuperar l'alè mentre algú posa un tub al nas de la criatura per xuclar els líquids que puguin haver-hi a dins. Vinga, l'última empenta. Som-hi! tot el cos de la nena surt de cop, gairebé disparat. Mans expertes eviten que vagi a terra. Mans de dona que fan això potser sis vegades al dia però que a ell li semblen mans divines. Altres mans sostenen una agulla que punxa el cordó. Potser la sang que hi surt un dia salvarà una vida, no ho sabrem mai. Moviments ràpids, durant uns segons ell no sap massa què passa. I aleshores mare i filla senten el contacte, la pell i l'escalfor de l'altra i en aquella dècima de segon s'atura el temps.

Encara no s'ha acabat la feina, ni per la mare ni per les professionals. Pero ara ell només veu la seva filla, només sent la seva filla, només viu per la seva filla. Passa un minut que dura uns 150 anys i aleshores se'n recorda de la càmera de fotos que porta a la butxaca. L'encén, enquadra i dispara. En aquest mateix instant comença el futur.

Després de la pluja

2009-05-01T21:39:00.002+02:00

Cel daurat sobre Montserrat, 01/05/09

És el que té la primavera. Ara sol, ara pluja, ara núvols negres, ara vent que se'ls emporta... avui a Terrassa hem tingut una mica de tot, suposo que com a la resta del país. Quan el sol es ponia he sortit al balcó i he gaudit d'aquest espectacle, i he volgut compartir-lo.

Bon cap de setmana a tothom.

Makil Dantza

2009-04-29T10:36:00.005+02:00

Detall de la indumentària dels Bastoners d'Esplugues de Llobregat, 26/04/09

Aquest cap de setrmana els Bastoners de Terrassa han celebrat la seva XXVIII Diada i, a més, s’ha estrenat la segona colla bastonera de la ciutat, els Bastoners de Sant Pere. A més, els bastoners de Terrassa van convidar a la seva diada quatre colles més de Catalunya, una del País Basc i una de Navarra. Aquestes dues, a més de bastons, ballen tot de danses tradicionals, algunes força espectaculars. Només per com vestien alguns dels membres d’aquestes colles ja valia la pena acostar-se a la plaça Vella, on, després de les pluges del matí, a l’hora del vermut feia un solet fantàstic.

Vaig fer un petit reportatge de la diada en què, malauradament, la colla amfitriona és l’única que no surt. Disculpeu-me, bastoners, intentaré compensar-vos per Festa Major…

Quina barra, senyors bisbes!

2009-03-17T10:43:00.004+01:00

Migdiada, 14/07/06

Avui em permetreu que surti del meu habitual to positiu i de bon rotllo (el meu amic Wences en diria cursi o moñas) per parlar d'una cosa que m'ha posat de molta mala llet: la campanya de la Conferència Episcopal contra l'avortament. No és pel fet que facin campanya en contra, això no és nou. És per l'argument que fan servir. Veiem el titular de portada del diari que millor tracta als bisbes: "L'església acusa: es protegeix més al linx que als nens" (per cert: l'entrecomillat és meu perquè estic citant una frase textual, però al diari no hi ha cometes, cosa que vol dir que el diari no es limita a reproduir les paraules dels bisbes, sino que les fa seves).

El linx, més protegit que els nens. I ho diuen tan tranquils perquè per ells un òvul amb un espermatozou "clavat" (desconec el terme científic) ja és una persona. Anomenen nens no només als que estan a punt de néixer, ni als que tenen possibilitat de sobreviure, ni tan sols a un embrió, sinó a un protoorganisme de dues cel·lules.

Sí, és clar, protecció. Cal protecció per a les criatures, quí ho discutiria? Només faltava la dona del reverendo Lovejoy dels Simpsons cridant histèrica allò de "¡los niños! ¡¿es que nadie va a pensar en los niños?!".

Sí que cal protegirlos. I tant. Mira, al mateix diari, set pàgines després en trobo un bon exemple: els forenses confirmen el relat de quatre menors de les que pressumptament va abusar un capellà d'Igualada (una d'elles una disminuida psíquica).

Terrassa és jazz

2009-03-15T23:01:00.005+01:00

Concert a la plaça de Catalunya, 15/03/09

A Terrassa, el mes de març és doblement estimulant. No només s'acosta la primavera, sino que arriba també el festival de jazz, un dels esdeveniments més importants de la vida cultural de la ciutat. Els organitzadors del festival, que ja té gairebé 30 anys d'història, la van encertar quan van pensar que, a més dels concerts "per a iniciats" a la jazz cava, també s'havia de portar el gènere al carrer. Cada any hi ha una bona pila de concerts gratuits, i cada any són un éxit de públic.

Avui, a l'hora del vermut, he anat amb la família a la plaça de Catalunya, a veure un quartet que feia versions de temes de Cole Porter, i ha estat una delícia. La veu càlida de la cantant, les velles melodies reinterpretades per músics de nivell, el solet, trobar-se amics que fa setmanes que no veus, la meva filla de tres anys que, aparentment aliena a la música, anava jugant amb la sorra, una cunyada que et passa una cerveseta... i per descomptat, un bon tema per fer fotos.

Després, mentre posava el cinturó de seguretat a la meva filla abans d'engegar el cotxe per marxar d'allà, jo anava taral·lejant I've got you under my skin. Ella, com qui no vol la cosa, em diu, "papa, aquesta cançó la cantava la noia". Mira-la, la que passava del concert...

Primeres flors

2009-02-25T10:46:00.003+01:00

Ametller florit a Barcelona, 21/02/09

Deu ser cosa de l'edat, però cada any em fa més il·lusió veure les primeres flors als ametllers, aquesta mena de bestreta de la primavera que ens diu que queda poc pel final del fred. Aquest el vaig veure dissabte, a prop de la Ciutadella de Barcelona. Acabo d'actualitzar el meu àlbum de flors a flickr amb un parell de fotos d'ametllers i altres que tenia per pujar de l'estiu passat. Passeu, passeu al meu jardí...

Un edifici singular

2009-01-30T00:51:00.009+01:00

Masia Freixa, 02/12/08

Fa més de vint anys, quan començava a venir per Terrassa, acostumava a passar pel parc de Sant Jordi i envejava els nanos que estudiaven música en aquell particular conservatori (els envejava en primer lloc pel fet d'estudiar música, però també pel lloc on ho feien). De fet, envejava els terrassencs en general per tot el patrimoni que tenien, i no entenia que tothom em digués que Terrassa era una ciutat lletja (val a dir que jo venia d'una ciutat on l'edifici més antic era més jove que jo mateix).

Aleshores no imaginava que Terrassa acabaria sent la meva ciutat, ni que tindria tantes ocasions de trepitjar i fins i tot fotografiar aquest edifici, que ja no és el conservatori, ni que trobaria tota la bona gent que he trobat a sota la seva coberta ondulada.

Aquest vespre he arreplegat tot de fotos de l'edifici i les he pujat a flickr, com a homenatge a la Masia Freixa, al seu autor, Lluís Muncunill, i a tota la gent que l'ha mantingut viva des de fa més d'un segle fins avui.

Terroristes de la felicitat

2009-01-06T03:11:00.006+01:00

Els reis ja han passat, 06/01/09

El títol d'aquest escrit prové d'una tira de la Mafalda. El pare, de puntetes, s'acosta a l'arbre de Nadal, hi deixa uns paquets i quan se'n va diu "se siente uno como un terrorista de la felicidad".
La nit de reis ens permet aquest plaer a tots els que tenim fills petits. Arribes de la cavalcada baldat i mort de fred, i el que et ve de gust és sopar ràpid i escarxofar-te al sofà, però has d'esperar el moment oportú per posar-te a embolicar regals, posar-hi els noms i col·locar-los al voltant de l'arbre. Quan has acabat se t'han fet les tantes i te'n vas al llit amb la mateixa il·lusió que quan eres petit. Ara ja no tant pel que et pugui "caure" a tu, sinó desitjant veure la cara que farà una nena de 3 anys quan entri demà al menjador.

Bons reis a tothom.

Terrassa de Nit

2009-01-05T00:41:00.004+01:00

Monument d'Alfaro a la plaça de la Dona, 04/12/09

Fa unes hores, a casa d'un bon amic, he tingut ocasió de fer aquesta foto. Després, a casa, he estat remenant entre les meves vistes nocturnes de Terrassa, que podeu veure en aquest àlbum de flickr. La propera nit serà la de Reis, que segons el tòpic és la més màgica de l'any. Però a Terrassa qualsevol nit es bona per sortir a capturar amb la càmera una mica de màgia.

Bona nit (i tapa't)

Malalts

2008-12-31T13:38:00.007+01:00

El sopar de la Laura, 06/08/06

Facebook ha censurat fotos de dones alletant. Segons l’Avui del 31 de desembre (no del 28), la més famosa xarxa social d’Internet ha retirat fotos de criatures mamant en que es veu, ni que sigui parcialment, un mugró o una arèola, en aplicació de la seva política de contingut obscè, pornogràfic o sexual. Jo no sóc usuari de Facebook i no sé quina mena de continguts hi ha, però segons el mateix diari, les fotos de culs en tanga no estan prohibides, i hi ha una enquesta sobre postures del Kamasutra.

Però no deixen penjar fotos com la que presideix aquest escrit per consideracions morals. Que em perdonin, però una persona que veu contingut obscè, pornogràfic o sexual en una foto d’una mare donant el pit té un greu problema i hauria de demanar hora urgentment al psicòleg.

Nadal sense llums, i què?

2008-11-29T01:25:00.005+01:00

Estrella de Nadal davant l'Ajuntament, 28/11/08

La decisió dels comerciants del centre de no posar enllumenat decoratiu aquest Nadal ha estat polèmica. Moltes persones han criticat aquesta opció. Tantes, que estic convençut que l'any vinent tornarà a haver-hi llums. I com que estic convençut que això d'aquest any és anecdòtic, he volgut immortalitzar aquests guarniments que mai tornarem a veure.

Però, sincerament, espero equivocar-me i que l'any vinent no hi hagi llums. Aplaudeixo la decisió dels comerciants. Aquests diners que es gasten els botiguers en llogar les llums, i l'Ajuntament en pagar la factura de Fecsa-Endesa, és millor que els utilitzin per a coses que ens facin més servei a tots plegats, com ara millorar les condicions laborals del sector o ensenyar català a més d'un/a dependent/a. Les llums de Nadal són una despesa enorme de diners. Una despesa, no una inversió. Que estimulen el comsum? ja estem tots prou "estimulats" entre el bombardeig publicitari, els compromisos, la força del costum...

I és, precisament, la força del costum el que fa que tanta i tanta gent trobi a faltar les llums. "Tota la vida les han posat". Vaja, el que es diu un argument de pes. Tota la vida les han posat, i això passa per sobre de consideracions econòmiques, ambientals o pràctiques. Cal que faci una llista de coses que s'han fet "tota la vida" i en un moment determinat s'han deixat de fer perquè la gent s'ha adonat que millor ja prou?

Insisteixo: a mi no em fa res que no hi hagi llums, penso comprar el mateix i penso gaudir (i patir) el Nadal igual que sempre.

Això sí, la decoració es podia haver fet amb una mica més de gràcia. Una cosa no treu l'altra.

Els Minyons hi tornen

2008-11-19T00:34:00.007+01:00

Celebració del 3d9fa dels Minyons, 16/11/08

...que no és el mateix que dir "tornen els Minyons" com titulava dilluns un diari local. La intencionalitat del titular era evident: la colla torna a cridar l'atenció dels mitjans i del públic en general. Torna el referent, torna el mite. Però no ens enganyem. Els Minyons no tornen, senzillament perquè no se n'han anat mai. En cas contrari, hagués estat impossible el pilar de 8 de Girona i hagués estat impossible el pepino (atenció, fins i tot La Vanguardia utilitza ja aquest terme) que vam veure diumenge al Raval. El treball continuat any rere any és el que fa possible coses així.

Quan dic "hi tornen" em refereixo a que, després de Girona, han tornat a sorprendre, han tornat a emocionar, han tornat a fotre una patada al cul dels que deien que estaven acabats. És molt possible que l'any vinent veiem places més plenes i amb més camises malva, i que la colla entri en una nova època daurada com van ser els 90. O potser no, i la diada del 2009 serà 3d9, 4d8a i 2d8. Però els Minyons hi seran. No se n'aniran ni tornaran.

Enhorabona, Minyons, i gràcies un cop més.

Tempus fugit

2008-11-04T11:41:00.004+01:00

Cementiri de Barruera, 15/08/05

Hi ha dies que, de cop, prens consciència de la fragilitat humana. De com, en paraules de la meva àvia, “no somos nadie”. De que la Mort és una loteria de sorteig diari i que tots en portem número. La nena de Ripollet, víctima del que ara anomenen “violència gratuïta”. El Manel Coll, en un accident tonto (que cada hivern es cobra vides, per cert) com la mala combustió d’una estufa. En un racó del diari, una noia de 19 anys atropellada per un tren. I això després de tota una setmana de portades amb fotos de cementiris...

Però l’endemà no passa res, i no hi penses més. Afortunadament. Viure tota la vida pensant que avui pot ser el teu últim dia, o l'últim dia d'algú que estimes, ha de ser horrible.

S'en Fa Una en fa un

2008-11-03T10:30:00.004+01:00

Actuació d'aniversari de Se'n Fa Una, 31/10/08

El panorama del folk terrassenc es va enriquir ara fa just un any amb l'aparició de Se'n Fa Una, un grup que va néixer sense pretensions, només per divertiment, però que cada vegada fa més bolos i que no m'estranyaria veure d'aquí un parell d'anys a TV3 presentant un CD. Divendres, per celebrar el primer aniversari de la seva creació i de pas la castanyada, van muntar un concert al Centre Cívic Avel·lí Estrenjer, amb la col·laboració dels tabalers del Bitxo del Torrent Mitger i d'un bon grapat de músics d'altres formacions, fins al punt que en un dels temes hi havia 20 persones dalt l'escenari. La banda de les germanes Alcaraz va fer suar la samarreta a un públic format per habituals del Treure Ball, gent del barri i amics. Potser no una audiència massiva, però tant fa: tothom s'ho va passar pipa. Fins i tot n'hi va haver un que va pujar a l'escenari per primera vegada en 12 anys perquè no es volia perdre una ocasió com aquesta...

Neu

2008-10-30T10:12:00.004+01:00

Neu al cim de La Mola, 30/10/08

Ha arribat el fred. Qui encara no havia engegat la calefacció a casa, com jo mateix, ahir ja no se'n va estar. Aquest matí miro per la finestra i em trobo això, un petit regal de la natura després de dies de pluja i de grisor.

Ha arribat el fred, sí, i a més, ha arribat de cop. Aquest és el comentari generalitzat. D'aquí dos dies, tots amb guants i bufanda. Què se n'ha fet de la tardor? ja portem uns anys que cada cop hi ha menys transició entre la calor i el fred. No tinc ni quaranta anys però ja he viscut prou per adonar-me que el clima no és el mateix que quan jo era un nen.

I després que vingui l'Aznar a dir que el canvi climàtic és un invent. Manda huevos.

Emoció malva

2008-10-27T10:23:00.007+01:00

Pilar de 8 descarregat pels Minyons, 26/10/08

Ahir vaig sentir de nou, després de molts anys, l’emoció dels castells. Els Minyons de Terrassa van descarregar per primera vegada a la seva història el pilar de vuit amb folre i manilles, una construcció de la màxima dificultat que molt poques colles tenen a l’abast. L’escenari, la plaça del Vi de Girona, on fa més de 10 anys vaig sentir una emoció semblant amb el 4 de 9 “net”. Aleshores duia la camisa malva. Ahir vaig veure el pilar a través del visor de la meva càmera i vaig haver de fer un gran esforç per dominar-ne i continuar disparant després de veure’l carregat, sobretot després de la sortida de l’enxaneta, quan a cada segon es multiplicaven les possibilitats de descarregar-lo. Només quan ja eren fora tots els componentsdel tronc, i ja les manilles i el folre es confonien en una sola massa de cossos barrejats, braços enlairats i cares desencaixades per l’eufòria, vaig deixar anar la càmera i vaig cridar tan fort com vaig poder.

Enhorabona, Minyons, i gràcies per fer-me sentir l’emoció dels castells una vegada més.

Sanitat pública: no tot està perdut

2008-10-12T22:52:00.006+02:00

Ambulància a l'avinguda Jacquard, 19/10/07

Cada dos per tres sentim coses (o les vivim personalment) que ens porten a la conclusió que la sanitat està fatal. No cal que en posi exemples. Però de vegades ens trobem amb persones que se surten de la tònica, que amb la seva integritat, professionalitat, compromís… et fan recuperar, ni que sigui una mica, la confiança.

Fa cosa de 10 dies, un veí de Badia del Vallès de 62 anys, després de fer l’equipatge per marxar de viatge, va anar al seu metge de capçalera per un refredat que el molestava feia uns dies. Al final de la consulta, quan ja tenia les receptes fetes i s’estava vestint, li va comentar que li feia mal el pit des de feia uns dies. El metge, en lloc d’atribuir-ho al refredat, a l’edat, etc. i despatxar-lo ràpid, com en faria més d’un, va començar a fer-li preguntes i li va acabar fent un electro allà mateix. Quan va veure els resultats, li va dir que se n’anés a un hospital immediatament, perquè molt probablement tenia una angina de pit i la seva vida perillava.

Vint-i-quatre hores després, les proves mèdiques revelaven lesions a dues artèries que amb tota probabilitat li haurien provocat un infart en les properes hores. Una ràpida intervenció, vint-i-quatre hores a l’UCI, i ara és fora de perill. Els metges que el van atendre li van dir que si arriba a pujar les escales de l’estació amb les maletes, gairebé segur que s’hi hagués quedat.

Vet aquí com un metge de capçalera d’un CAP pot salvar una vida. I vet aquí per què no vaig fer el reportatge fotogràfic del festival de dansa que tenia previst fer el cap de setmana passat: aquest home és el meu pare.

Terrassa balla

2008-10-01T23:06:00.007+02:00

Actuació d'Amics del Ball a la plaça de Salvador Espriu, 01/10/08

Sortia de la feina, amb presses, cap a casa, quan em trobo al mig del camí un escenari. Ni me'n recordava. Avui comença el TNT Dansa, el festival abans conegut com TensDansa i que per motius que ni sé ni m'importen ha canviat de direcció i de nom aquest any.

Mai m'ha interessat la dansa, la veritat, sempre l'he trobat una cosa "per a iniciats", i potser per això he deixat passar les anteriors cinc edicions sense veure ni un espectacle. Però avui m'ho he trobat de cara, i he vist tota aquella gent gaudint de l'espectacle, un ambient gairebé de Festa Major... no sé, potser que aquest any li doni una oportunitat a aquesta gent que balla. Si més no, és un tema molt interessant per fotografiar...

Records de Cuba

2008-09-28T23:05:00.007+02:00

Santera a La Habana Vieja, 12/03/05

L'altre dia, mirant les fotos dels meus contactes de flickr, vaig trobar una foto feta al Japó de les ja famoses aranyes de Louise Bourgeois, que han viatjat arreu del món, i vaig recordar que jo les vaig veure a l'Havana ara fa tres anys i mig. M'he decidit a treure la pols a les diapositives que hi vaig fer i passar pel photoshop una petita selecció, i aquest és el resultat

En construcció

2008-09-25T00:30:00.006+02:00

Vista des de la terrassa de casa, 17/06/07

Benvingut tothom al meu blog. M'estaré uns dies aprenent com va això, potser que us hi passeu la setmana vinent...