Tempus fugit

Cementiri de Barruera, 15/08/05

Hi ha dies que, de cop, prens consciència de la fragilitat humana. De com, en paraules de la meva àvia, “no somos nadie”. De que la Mort és una loteria de sorteig diari i que tots en portem número. La nena de Ripollet, víctima del que ara anomenen “violència gratuïta”. El Manel Coll, en un accident tonto (que cada hivern es cobra vides, per cert) com la mala combustió d’una estufa. En un racó del diari, una noia de 19 anys atropellada per un tren. I això després de tota una setmana de portades amb fotos de cementiris...

Però l’endemà no passa res, i no hi penses més. Afortunadament. Viure tota la vida pensant que avui pot ser el teu últim dia, o l'últim dia d'algú que estimes, ha de ser horrible.