Capa i jo

Els meus llibres sobre Robert Capa, 22/07/09

Vaig descobrir Robert Capa quan tenia 16 anys, i d’això en fa més de 20. La “profa” d’història va muntar una sortida a Barcelona per a veure una exposició que hi havia en un edifici de la Via Laietana que, per mi, sempre serà “on les fotos del Robert Capa”. No cal dir que l’exposició em va frapar. Les fotos borroses del desembarcament de Normandia, imatges de l’Espanya dels anys 30… al final, una foto en què apareixia una filera de soldats caminant per una clariana de la selva. Acompanyant les imatges, un rètol deia si fa no fa “Indoxina, 1954: darrera fotografia feta per Robert Capa. Minuts després va trepitjar una mina i va morir”. Vaig quedar allà palplantat uns minuts, en descobrir que l’home que havia sobreviscut la guerra civil espanyola i el desembarcament de Normandia no era immortal…

L’impacte de tot allò va ser tan gran que vaig voler ser fotoperiodista durant tot aquell curs. Però la fotografia és una activitat cara (aleshores encara més), i jo no tenia ni una trista Werlisa d’aquelles que solien regalar per la Comunió (ni perspectives de tenir-ne). Això per no parlar de l’oposició paterna… L’aparició de la ràdio a la meva vida, un any després, va fixar definitivament la meva vocació professional dins el món del periodisme. Alguna cosa, però, va quedar latent, i anys després va acabar sortint, fins al punt que avui dia alguns em coneixen com El Plasta de les Fotos.

Obviament, el fet que ho desconeixia gairebé tot de Capa va contribuir decisivament a l’impacte que va exercir l’exposició sobre mi. Fins aquell dia només sabia de Capa que era un fotògraf americà, autor d’una foto icònica, de la imatge que va simbolitzar la guerra civil espanyola davant els ulls del món: la mort d’un milicià a Cerro Muriano, Còrdova. És d’aquelles fotos com la dels soldats americans plantant la bandera a Iwo Jima, que tothom ha vist i que per ella mateixa representa tot un capítol de la història. I, com la d’Iwo Jima, al final s’ha descobert que no va ser una foto espontània, sinó un muntatge. Ja fa mesos que se’n parla, però ara sembla demostrada la teoria que la foto la va fer en un altre lloc, on en aquell moment no hi havia combats, i que l’home que hi surt només feia veure que l’havien disparat.

Segur que aquests dies estaran apareixent tot d’articles sobre el tema. Uns, preguntant-se si altres fotos de Capa són també falses. Altres defensant-lo dient que també va fer milers de fotografies autèntiques jugant-se la pell. Uns altres, reflexionant sobre com la història està construïda sobre mentides… fins i tot, segur que Pio Moa aprofita per dir que això és una altra demostració del victimisme del bàndol perdedor i que en realitat l'exercit nacional anava repartint caramels i mai no va matar ningú. Sigui com sigui, l’important per mi és que es tornarà a parlar de Capa, que hi anirà més gent a l’exposició que hi ha ara al MNAC i que es farà més coneguda i més gran la seva figura. Ningú li podrà negar mai que va ser el millor fotògraf de guerra de tots els temps, per la qualitat de la seva feina i per la seva capacitat per arriscar-se.

Encara conservo la postal promocional de l’exposició del 86, una noieta, potser de l’edat que tenia jo aleshores, amb cara de cansament i de pena, asseguda a sobre d’uns sacs a Barcelona, en una mena d’alberg per a refugiats cap al final de la guerra. La mirada d’aquella nena ens diu més del que va ser la guerra civil que cent pàgines de Hugh Thomas o de Paul Preston. Per això la feina de Robert Capa, i de tants d’altres, és tan important.