El principi del futur

Dúnia, 13/05/09

I

-Manel

...

-MANEL!!!

-Què passa, dona?

-Que he trencat aigües. I són verdes!

Això no estava previst. Collons, va pensar, això no estava previst.

Per segona vegada estava a punt de ser pare. Aquest cop s'havia perdut les classes de preparació al part, precisament perquè ja tenien una filla i havia d'estar per ella mentre la mare hi anava, però recordava perfectament algunes coses. I una era que les aigües verdes volen dir que cal córrer. Ella li havia dit feia una estona que tenia contraccions força seguides. Com que eren quarts de vuit, el pla era despertar la nena, portar-la a escola i després anar cap a l'hospital. Però això no estava previst. Aigües verdes. Fes-te fotre.

Va arribar al telèfon amb dues gambades i va trucar l'àvia, que portava dies alerta. La seva novena neta s'estava retardant una mica i per això no feia gaires plans, per si en algun moment havia de sortir corrents.

- T'hauràs d'ocupar de la nena. Vinc a buscar-te en tres minuts.

De fet, van ser menys, perquè cinc minuts justos després de penjar el telèfon ja la deixava a casa. Tenir l'àvia al mateix barri té els seus avantatges.

-Au, 'neu, 'neu. Ja em trucareu, eh?
-Sí, dona, no passis ànsia.

Va tancar la porta del cotxe, va dir "tranquil·la" sense mirar-la per no veure la seva cara de patiment i va arrencar. Ell, que per a qualsevol trajecte rutinari acostumava a dir-li a ella "per on et sembla que anem?" es va sorprendre a ell mateix decidint (i encertant) tots els girs, els trucs i les dreceres per evitar el trànsit i els semàfors. I fent més infraccions de les que havia fet en els darrers tres mesos. Els dos quilòmetres que separen casa seva de l'hospital es van convertir de sobte en una mena de laberint del Minotaure, i ell es va sentir abocat a una tasca heroica: arribar a la meta sortejant tots els paranys abans no fos massa tard i, per descomptat, salvar la princesa.

La princesa, al seient del copilot, no sabia què era pitjor: el pànic davant la possibilitat que la cosa anés malament o El Dolor. Anar asseguda en un Clio no és precisament el millor que pot fer una dona que està a punt de parir per a suportar millor el mal que fan les contraccions. La veritable tasca heroica, no cal dir-ho, l'estava fent ella.

-Digue'm que tot anirà bé. Necessito que em diguis que tot anirà bé- va fer, ennuegada per l'angoixa i pel plor.

Ell després va oblidar què li va contestar, però devia ser alguna cosa convincent, perquè ella no va tornar a dir res fins que van arribar.

Ja hi som. Urgències. La rampa. El túnel. Aquí. Té la bossa. Vinc de seguida. Corre.

II

Per sort, a aquella hora l'aparcament era mig buit i de seguida va trobar plaça lliure. Va volar fins la secció de maternitat mentre li venien al cap records del naixement de la seva primera filla. Aquell dia mig Terrassa es va posar d'acord per parir, i ella va haver de patir les conseqüències de la saturació hospitalària. Avui era diferent, però. Quan va sortir de l'ascensor i va veure el vestíbul de la maternitat buit, va sentir-se una mica millor. De seguida, algú li va explicar que la seva dona estava a monitors i que aviat podria entrar. Ell encara no ho sabia, però aquest cop tot aniria molt més ràpid que tres anys abans. Molt.

A només tres metres d'allà, ella i la llevadora van acordar que era el moment de l'epidural, i van fer cridar l'anestesista. Una altra dona (mai hi havia manera de saber qui era la llevadora, qui la infermera i qui l'administrativa) va entrar a la sala d'espera i el va informar de la situació.

-Hauries de baixar a admissions a fer els papers de l'ingrés i després ja podràs entrar. Total, ara estan esperant que arribi l'anestesista.

Tres persones a la cua. Bé, no és molt. Total, ara estan esperant l'anestesista.

-Buf, jo no puc més, necessito empènyer.
-Tranquil·la, dona, que ja ve l'epidural.

Vaja, aquest triga una mica massa. Va, només són tres persones. Sí que triga, tu. Total, fins que no li posin l'epidural no em deixaran entrar. Uf, per fí ha marxat. Dues persones. Ja falta menys.

-Que no, que no em puc esperar, que he d'empènyer.
-Però si fa 10 minuts estaves de 7 centímetres!
-Doncs potser que t'ho tornis a mirar.
-Aviam... ui, si ja està aquí!

Espero que no s'ho estigui passant tan malament com l'altra vegada. Què bé, aquest ha anat ràpid. Només falta un. Pobreta, potser ja li han posat l'epidural i es deu preguntar què faig que no entro. Hola, la meva dona ha arribat fa 10 minuts, va de part. Sí, aviam, portes tot?

-Si ja t'ho deia, que jo noto que he d'empènyer!
-Doncs vinga, sense epidural?
-Sense epidural!

Molt bé, signa això, ja està. Vinga, cap amunt. Que m'esperi? Que potser encara no li han posat? Uf, jo no aguanto la sala d'espera, millor m'estic al vestíbul.

-Vinga, nena, que això va molt bé. Potser que aviseu el marit, que això ja no hi ha qui ho aturi.

Sí que triga l'anestesista, tu. Ves a saber on ha anat a fotre el carajillo, l'anestesista. És clar, com que a ell no li fa mal...

Una dona de verd obre les portes. Per la velocitat que porta, es evident que venia corrent pel passadís. Mira a banda i banda.

-Ets el marit de...?
-SI!!!
-Doncs corre, que ja surt!
-Que ja surt?

Només tres paraules. Que. Ja. Surt. Però quan diu la tercera, ja ha recorregut la meitat del passadís que porta a la sala de parts i no sent la veu d'una altra dona de verd que corre darrera seu agitant una bata, uns peucs i un gorro de quiròfan mentre crida:

-No! no! que així no pots entrar!

Fins que una tercera dona de verd no li surt al pas no se n'adona que la cosa va amb ell. Recula uns metres. Es posa els peucs. L'esquerre se l'entafora amb tanta ànsia que el rebenta. Ningú no se n'adona. Va, no em diran res, per això. Ara el gorro. Fica els braços a les mànigues de la bata i arrenca a córrer mentre algú corre a darrera seu cordant-li la bata.

III

La sala està en penombra. És un espai gran, d'un verd blavós com el fons del mar. Almenys sis dones vestides de verd es mouen amb rapidesa però amb suavitat al voltant d'una altra dona, executant una coreografia repetida mil vegades, rutinària per elles, trascendental per la que està immòbil. Ell, però, a penes se n'adona de tot això, perquè en mig de la penombra hi ha un cercle de dos o tres pams de diàmetre il·luminat per una llum blanca fortíssima, que atreu la mirada magnèticament. Al mig del cercle, perfectament distingible des de la porta de la sala, hi ha la part de dalt d'un cap. Encara no és ni mig cap. Però crida "sóc aquí!" tan fort que ell no entèn com no ho sent tothom.

Ell travessa la sala sense tocar el terra i se situa a l'esquerra d'ella, on pot agafar-li la ma, acaronar-li la cara i xiuxiuejar paraules d'ànim a la seva orella. La mira a la cara i veu que la por ha desaparegut, que El Dolor està sota control i que està totalment decidida, concentrada, preparada per a portar al món la seva filla. De tant en tant se separa una mica per poder veure els progressos que fa la criatura, però no gosa mirar-s'ho gaire, sobretot després de l'episiotomia, no sigui que s'impressioni massa i acabi fent el ridícul. Almenys en veu prou per anar explicant-li a ella el que passa. Quina paradoxa. La mare i la filla, que són les que fan la feina principal, les protagonistes de tot això, són les úniques que s'estan perdent l'espectacle.

Ja ha sortit el cap. Els últims centimetres, d'una tirada, pero molt a poc a poc, com a càmera lenta, mentre ella fa un esforç titànic, potser el més gran que haurà fet a la seva vida. Ja està feta la feina més difícil. Uns segons per recuperar l'alè mentre algú posa un tub al nas de la criatura per xuclar els líquids que puguin haver-hi a dins. Vinga, l'última empenta. Som-hi! tot el cos de la nena surt de cop, gairebé disparat. Mans expertes eviten que vagi a terra. Mans de dona que fan això potser sis vegades al dia però que a ell li semblen mans divines. Altres mans sostenen una agulla que punxa el cordó. Potser la sang que hi surt un dia salvarà una vida, no ho sabrem mai. Moviments ràpids, durant uns segons ell no sap massa què passa. I aleshores mare i filla senten el contacte, la pell i l'escalfor de l'altra i en aquella dècima de segon s'atura el temps.

Encara no s'ha acabat la feina, ni per la mare ni per les professionals. Pero ara ell només veu la seva filla, només sent la seva filla, només viu per la seva filla. Passa un minut que dura uns 150 anys i aleshores se'n recorda de la càmera de fotos que porta a la butxaca. L'encén, enquadra i dispara. En aquest mateix instant comença el futur.