16/1/10

Springfield i Shelbyville

Cruïlla de l'hospital de Terrassa, 16/01/10

Aquestes passades festes de Nadal, mirant el Diari de Sabadell (cosa que faig molt de tant en tant) em va assaltar una idea tan obvia que no sé com no l’he tingut abans: Terrassa i Sabadell són com Springfield i Shelbyville, o a l’inrevés (si no coneixeu la sèrie Els Simpsons, cosa que dubto molt, potser que deixeu de llegir ara).

Com deia, he pogut llegir que l’Ambaixador dels Reis Mags d’Orient ha rebut cinc mil cartes dels nens al seu campament o que el Parc de Nadal ha estat un èxit de participació, amb activitats infantils durant vuit dies. És a dir, resulta que Sabadell, a la seva manera, també té Xiu-Xiu i també té Saló Juguem. La simetria entre ambdues ciutats (recordem: únic cas de Catalunya de capitalitat comarcal compartida) arriba fins a aquest nivell de detall. Per no parlar de les obres de perllongament dels ferrocarrils que s’estan fent simultàniament a ambdues ciutats, del frec a frec demogràfic... mil i una similituds entre les dues antigues potències tèxtils, hereves d'un passat que ha deixat xemeneies clòniques a banda i banda de Torrebonica. Voleu més duplicitats? les dues ciutats tenen caixa d’estalvis pròpia (tot i que ja per poc temps), ambdues ciutats tenen diari propi, nascuts si fa no ha alhora... i a sobre les eleccions les guanya el mateix partit (si més no, durant la darrera dècada).

Els seguidors dels Simpsons coneixereu l’eterna rivalitat entre Springfield i Shelbyville, dues ciutats a tocar l’una de l’altra, amb un mateix origen i una història paral·lela, sempre enfrontades, amb equips de futbol (americà, això sí) que s’enfronten en derbis apassionants. Cada ciutat menysprea l’altra, i la mira com si fos una cosa estranya, però al capdavall són ben iguals. A l’episodi “El limonero de Troya”, Bart i els seus amics van a Shelbyville a intentar recuperar un llimoner robat pels veïns, i aleshores podem comprovar que tots els elements d’una ciutat tenen la seva correspondència a l’altra. Fins i tot hi ha un Bart Simpson, un Milhouse, un Nelson… però uns i altres queden convençuts que ells són únics i autèntics.

La rivalitat històrica entre Terrassa i Sabadell és ben coneguda, i ha quedat perfectament recollida en aquells lapidaris “Terrassa, mala raça” i “Sabadell, mala pell” que no fa tants anys acostumaven a dir-se uns i altres. Ara potser no ens tenim aquella ràbia, però ens ignorem. Cada ciutat està concentrada a liderar la seva pròpia àrea d’influència i les relacions entre les cocapitals són minses. Fins i tot quan (fa gairebé 20 anys) es va dissoldre la mancomunitat (que gestionava terrenys, equipaments i serveis a la zona "frontanera") es va acordar que cada municipi gestionaria pel seu compte els terrenys que cauen dins del seu territori, encara que legalment siguin també propietat de l’altre municipi. O sigui que podríem dir que Sabadell i Terrassa no van juntes ni al notari.

Potser als terrassencs i als sabadellencs ens passa una mica igual que als habitants de Shelbyville i Springfield. Potser en el fons som així: dues ciutats tan semblants que els respectius habitants es donen l’esquena per por a veure’s reconeguts en el veí.

4 comentaris:

Lluís ha dit...

No ens enganyem, l'autèntica capitalitat del Vallès la té Sabadell, i faríem bé de demanar una comarca pròpia.

Ara, amb la fusió de les caixes -una fusió que sembla més una absorció per part de la de Sabadell, pregunteu-li-ho a qualsevol empleat de caixaterrassa- encara perdrem més poder econòmic en benefici dels veïns que, a sobre, només paguen una zona per anar en tren a Barcelona, a banda de tenir moltes més estacions de ferrocarril.

Francament, crec que els terrassencs no sabem defensar els nostres drets -potser ens falta caràcter per fer-ho-, i penso que els sabadellencs tenen molt més clars els seus objectius i, per aconseguir-los, fan el què faci falta, sigui lícit o no.

Susanna ha dit...

Sabadell i Terrassa, Arbúcies i Sant Hilari, Vinaròs i Benicarló...

En més o menys grau, la (nostra) geografia està plena de casos com el que expliques... Què ho fa?

Toni Estadella ha dit...

Peró sempre ens quedaran Minyons...

Lluís ha dit...

Ep, em vaig oblidar de treure el tema de Minyons! Tanmateix, donat que el Toni ha tret el tema, m'hi afegiré:

Si a Sabadell tinguessin una colla capdavantera, puc ben assegurar que tindria molt més suport. Aquí ens costa molt valorar allò que tenim. A tall d'exemple només cal veure les fortes pressions externes i el poc ajut institucional i mediàtic que hem rebut els Minyons al llarg de tota la nostra història. És un autèntic miracle que haguem arribat fins on som.