Gràcies, Félix

Estornells als Aiguamolls de l'Empordà, 03/04

Ahir a la nit, quan anava a tancar la tele desprès del Polònia, se’m va acudir fer una mica de zàping. A La 2 feien un documental sobre Félix Rodríguez de la Fuente amb motiu del 30è aniversari de la seva mort. Amb aquest programa, a més d'aprendre coses d'ell que no sabia, vaig recordar la seva figura i com va arribar a ser d'important per mi.

Sí, jo vaig ser un de tants nens que volien ser Félix Rodríguez de la Fuente (abans de voler ser Robert Capa). El mític programa El Hombre y la Tierra em fascinava. La seva sintonia amb aquelles percussions hipnòtiques, les espectaculars imatges, la seva veu electritzant, amb aquella retòrica i amb aquell nervi, capaç de dotar de tensió dramàtica a una escena de dues cabres pasturant... i les meravelles que aprenia a cada programa sobre el comportament animal, sobre la varietat d’espècies, sobre la complexitat dels ecosistemes, i sobre la bellesa de la natura. Tot plegat era com un tresor que anava descobrint a poc a poc, i cada vegada m’interessava més. Demanava llibres d’animals pels aniversaris, col·leccionava cromos d’animals (encara conservo algun àlbum). Fins i tot vaig començar una enciclopèdia per fascicles (amb diapositives i tot!), que després del primer volum vaig deixar estar perquè feia com vuit mesos que no podia comprar-me ni un xiclet perquè tot anava pels fascicles. I recordo el disgust del dia que vaig perdre el “cuaderno de campo” de les serps. Els “cuadernos de campo” eren una col·leció de minillibres que teòricament reproduïen les anotacions i dibuixos que Rodríguez de la Fuente feia quan sortia al camp. Jo només en tenia dos, el de les serps, que m’havia comprat el meu avi, i el dels mussols, que el vaig guanyar en un concurs de dibuix. Els portava sempre amunt i avall i me’ls sabia de memòria. De fet, encara avui us puc dir quina és la serp més gran d’Espanya, com distingir un escurçó d’altres ofidis o quin animal és l'otus scops.

Durant anys vaig somiar que seria zoòleg i que viatjaria pel món estudiant la fauna. Després vaig acabar abocant-me a les lletres, i no me’n penedeixo, però de tant en tant veig, per exemple, les fotos de l’Andoni Canela, a qui vaig conèixer a la universitat, i em moro d’enveja. En qualsevol cas, tot el que vaig aprendre de Félix Rodríguez de la Fuente m’ha enriquit i em serveix, per exemple, per a gaudir de la manera que gaudeixo quan veig una papallona colibrí acostant-se a una flor, un voltor sobrevolant la vall de Núria, o una bergenia florint a la meva terrassa al mes de gener.

Però el Félix també va ser important per mi per una altra cosa: perquè la seva mort va ser la primera mort que em va afectar. No és la primera que recordo, la primera és la de Franco, cinc anys abans, i també recordo, per aquells estranys mecanismes de la memòria, la del Groucho Marx, el 1977 o 78. Però la seva em va impactar. Recordo perfectament el moment, on era jo, què feia, i com ho vaig saber. I com dins meu vaig sentir una cosa que no havia sentit mai. Així va ser com per primera vegada vaig tenir consciència que la mort significa una pèrdua irreversible i irreemplaçable, i que no et queda més remei que superar-ho. No em va anar malament saber-ho quan, mig any després, va morir el meu avi.

Per tot plegat, he pensat que li devia aquestes paraules al Félix, esperant que serveixin per a contribuir ni que sigui una mica a la difusió de la seva gran tasca i de la seva figura. Perquè, com diu algú al documental, sense ell segurament molts dels espais naturals protegits de l’Estat no existirien, i perquè va sembrar milers de llavors que van créixer i van ajudar a desenvolupar la consciència ecològica a Espanya. En definitiva, perquè va ensenyar-nos a estimar i respectar la natura. Al costat d’això, que fes un programa de televisió excel·lent, pioner i mundialment aclamat és totalment secundari.