Activitat infantil del festival de jazz, 14/03/10Com cada mes de març Terrassa celebra el seu Festival de Jazz, una de les fites culturals més importants de l’any a la ciutat, no ja pel nivell dels artistes que venen (que Déu n’hi do) sinó pel caràcter popular i participatiu del festival, que el distingeix d’altres i el converteix en el seu principal atractiu, i que, al meu entrendre, és més important que tenir superestrelles.
A Barcelona, per exemple, van tenir l’any passat a Wayne Shorter, Ornette Coleman, Béla Fleck, Chano Domínguez, Chick Corea, Gary Burton i molts més. Tot això en una sola edició. Necessitariem 20 anys de festival de Jazz Terrassa per a veure aquí a totes aquestes figures, i això si mai venen. No fa gaire vaig preguntar a la coordinadora del festival, la Susana Carmona, si no portarien mai el Pat Metheny, un dels meus músics favorits, i em va contestar rient que aleshores no podrien portar ningú més. Em consta que exagerava, però el missatge estava clar: el pressupost del festival no és comparable al d’altres cites més o menys properes com Barcelona o Vitoria.
Però la qüestió és que ni a Barcelona ni a Vitoria tens un pic-nic jazz amb 20.000 persones gaudint de la música, ballant, fent una cerveseta al sol... i sense pagar un duro (bé, la cervesa sí que la pagues). Ni crec que a Barcelona ni a Vitoria puguis veure més d’una dotzena de grups gratis ni tens actuacions específiques per a nens i fins i tot escoles que fan activitats relacionades. Aquest és el gran valor del festival: que fa arribar a tothom una música que tendim a considerar “elitista”.
Em vaig perdre la inauguració del festival, però dissabte passat em vaig acostar amb la família a la Masia Freixa, on feien una d’aquestes activitats infantils que deia abans. El ShenandoaH Quartet va fer una petita actuació que va incloure versions jazzístiques de cançons infantils, i després els musics van deixar la canalla que toqués els intruments, o almenys que intentés tocar-los: més d’un nen petit no tenia prou força pulmonar per fer sonar el saxo, o no li arribaven els peus al pedal del bombo.
Aquesta nit hi ha a la Jazz Cava un dels concerts de pagament. Ni més ni menys que Coco Montoya, tota una llegenda del blues. Potser no és tan conegut com John Lee Hooker o com B.B. King, però compta al seu curriculum, per exemple, haver tocat amb John Mayall. Jo els vaig veure junts a Barcelona fa potser vint anys i encara recordo el feeling -perdó per aquesta expressió tan antiquada- que transmetia aquella guitarra.
I aquest diumenge, pic-nic jazz!. Quatre grups, la Big Mama, el bon rotllo de cada any... i a més hi ha concurs fotogràfic!
Per cert, aquests dies he recuperat algunes fotos de les darreres quatre edicions. Les podeu veure aquí.
A Barcelona, per exemple, van tenir l’any passat a Wayne Shorter, Ornette Coleman, Béla Fleck, Chano Domínguez, Chick Corea, Gary Burton i molts més. Tot això en una sola edició. Necessitariem 20 anys de festival de Jazz Terrassa per a veure aquí a totes aquestes figures, i això si mai venen. No fa gaire vaig preguntar a la coordinadora del festival, la Susana Carmona, si no portarien mai el Pat Metheny, un dels meus músics favorits, i em va contestar rient que aleshores no podrien portar ningú més. Em consta que exagerava, però el missatge estava clar: el pressupost del festival no és comparable al d’altres cites més o menys properes com Barcelona o Vitoria.
Però la qüestió és que ni a Barcelona ni a Vitoria tens un pic-nic jazz amb 20.000 persones gaudint de la música, ballant, fent una cerveseta al sol... i sense pagar un duro (bé, la cervesa sí que la pagues). Ni crec que a Barcelona ni a Vitoria puguis veure més d’una dotzena de grups gratis ni tens actuacions específiques per a nens i fins i tot escoles que fan activitats relacionades. Aquest és el gran valor del festival: que fa arribar a tothom una música que tendim a considerar “elitista”.
Em vaig perdre la inauguració del festival, però dissabte passat em vaig acostar amb la família a la Masia Freixa, on feien una d’aquestes activitats infantils que deia abans. El ShenandoaH Quartet va fer una petita actuació que va incloure versions jazzístiques de cançons infantils, i després els musics van deixar la canalla que toqués els intruments, o almenys que intentés tocar-los: més d’un nen petit no tenia prou força pulmonar per fer sonar el saxo, o no li arribaven els peus al pedal del bombo.
Aquesta nit hi ha a la Jazz Cava un dels concerts de pagament. Ni més ni menys que Coco Montoya, tota una llegenda del blues. Potser no és tan conegut com John Lee Hooker o com B.B. King, però compta al seu curriculum, per exemple, haver tocat amb John Mayall. Jo els vaig veure junts a Barcelona fa potser vint anys i encara recordo el feeling -perdó per aquesta expressió tan antiquada- que transmetia aquella guitarra.
I aquest diumenge, pic-nic jazz!. Quatre grups, la Big Mama, el bon rotllo de cada any... i a més hi ha concurs fotogràfic!
Per cert, aquests dies he recuperat algunes fotos de les darreres quatre edicions. Les podeu veure aquí.
1 comentari:
Oh, quina foto més preciosa!!!!!!! Manel, que fa dies que estic com perduda i una mica desol·locada, i endarrerida de posts i comentaris, no m'ho tinguis en compte, que en un tres i no res em torno a posar al dia :) Un petó gran!!
Publica un comentari a l'entrada