27/4/10

Sant Jordi sense fronteres

Roses al carrer Major, 23/04/10

Hauria de ser festiu. El canviaria pel 6 de desembre, pel 8 de desembre, per l’1 de novembre, pel 12 d’octubre (bé, faria festiu qualsevol dia de l’any a canvi del 12 d’octubre).

Però què hi farem, tocava treballar. Bé, almenys em tocava tarda lliure, altres no podien dir això. Recollir nenes, aviam quin drac, quina rosa o quina altra manualitat han fet aquest any i cap al centre a veure els bastoners, el drac... aquest any els castells no, que ja és tard per la petita. I a gaudir de l’ambient festiu, trobar-se gent i xerrar una estona aprofitant el bon temps.

Al final, te’n vas a dormir amb un parell de llibres més a l’atapeïda prestatgeria i un parell de roses en un gerro. Aquest any, a més, un petit roser a la terrassa i una història, sentida a primera hora del matí mentre encara muntaven les parades. És la història d’una terrassenca que viu a Neu Ulm, Alemanya, des de fa 12 anys. Us l’explicaria, però crec que és millor reproduir un e-mail que la protagonista de la història va enviar a una amiga, i que ha acabat a les meves mans:


(...) Sant Jordi és la única festa que trobava a faltar. A casa ja seguíem la tradició, però sent tres queda com petit, tot comparat amb la celebració a Catalunya.

Un dia de Sant Jordi estava treballant i pensant en la placa Vella, les paradetes de llibres, els castells, les roses... i em vaig llençar: vaig baixar a la ciutat (treballo a un parc tecnològic) i vaig comprar roses i llibres pels meus companys de feina. Els vaig donar una alegria enorme. Algú em va confessar que no llegia... però mesos després em va dir que havia llegit el llibre i li havia agradat molt. Va ser molt xulo.

L’any següent ho vaig fer més gros. Un dia fem un sopar amb les dones que he anat coneixent aquests anys i sempre anem corrent amunt i avall amb nens al cotxe, recollint, portant, etc... i poques vegades tenim temps per fer un cafè. Un sopar de nivell (espero que no quedi malament dir-ho així), m'agrada molt cuinar i fer coses bones. En aquest sopar organitzo un intercanvi de llibres i a més a més els regalo algun llibre d’un autor català. El tema és que ha de ser un llibre que estigui traduït al castellà, l’alemany i l’anglès com a mínim, perquè ens ajuntem vàries nacionalitats (xinesa-canadenca, polonesa, alemanya, suïssa, espanyola, danesa, sudanesa... crec que no em deixo ningú) i amb aquests tres idiomes tothom té una llengua en la que llegeix còmodament.

I roses, clar. El que no trobo són les espigues (...)

I avui toca amb els petits. També vam començar improvisant i aquest any tenim fins i tot un drac de cartró, un vestit de princesa medieval (tot fet a casa) i la llegenda de Sant Jordi aquesta tarda es reviurà al jardí. Ja tots coneixen la història, perquè ja van rebre un altre any el llibre amb la llegenda i juguen a reproduir-la, amb total llibertat per inventar parts noves, treure o posar el que vulguin.

Berenen, sopen, tenen alguna manualitat de Sant Jordi preparada per si algú la vol fer, juguen i, quan arriben els pares, fan la representació de la llegenda. També hi ha llibres i roses pels nens. També ajuntem vàries nacionalitats, però tots són com a mínim bilingües anglès-alemany, així que el tema llibres es fàcil, en no buscar específicament literatura catalana. Afortunadament fa un dia preciós avui.

Dóna una mica de feina tot plegat , però de veritat que (a falta de placa Vella) és la manera de poder gaudir de la festa.

Ja m’han dit algunes mares que els seus nens estan emocionats de que
torni a ser Sant Jordi. I hi ha dones que ja fa temps tenien pensat quin llibre portarien a l'intercanvi. O temps després de la festa, algú que ha llegit el llibre català et regala un altre llibre per dir-te que li ha encantat els que va rebre al sopar... només per això ja no em dol ni un minut dels molts que costa la preparació.

Per mi Sant Jordi és la millor festa catalana. És especial. Només cal veure
amb quina alegria és acollida per les altres cultures.

Us desitjo un dia fantàstic. I recordeu la sort que teniu de poder passar aquesta festa tan especial a Catalunya, a Terrassa, a casa.

I ara vaig corrent cap a baix. He promès a la Núria que si em queda
temps pintaré el castell de la princesa.

Un petó i passeu-ho molt bé! molts records a casa.


No és una bonica història? En qualsevol cas, de tot el que he vist i sentit aquest Sant Jordi em quedo amb aquesta frase: “jo, que gairebé no crec en Déu, el dia de Sant Jordi és l’únic que sí que hi crec”. No m’interpreteu malament. M’agrada perquè, si ho vaig interpretar bé, qui ho va dir expressava la seva alegria de veure el bon rollo i l’harmonia que impregna aquest dia, que sembla una cosa gairebé sobrenatural, màgica. No és que m’alegri que un dia a l’any hi hagi un/a creient més, perquè, en realitat, jo també puc dir que no hi crec. Gairebé.

1 comentari:

Susanna ha dit...

Comencem malament, el dia no hauria de ser festiu! Com dic al meu post, és l'ambient de festa sense ser-ho el que el fa més màgic.

Dit això, el mail i el que explica aquesta història és preciós. M'encanta el que fa aquesta dona i que hagi agradat tant que esperin l'any següent per a celebrar-ho. Un 10 per ella!

I una abraçada per tu per compartir la història! Gràcies!