Penjats, 24/07/10Passen pocs minuts de les set del matí. No fa gaire que ha sortit el sol i les ombres són molt llargues. Fa una fresqueta agradable i el camp està cobert d’una rosada que s’evapora ràpidament, creant una boirina fantasmagòrica. Terra humida, farigola, romaní... el camp fa exactament la mateixa olor que fa vint anys, quan em passejava per aquestes terres en matinades d’estiu com aquesta amb un fusell a l’esquena. Avui en lloc del fusell porto una càmera de fotos i al meu voltant en lloc de bateries antiaèries, morters de 80 i tendes de campanya mimetitzades hi ha cinc grans cistelles de vímet i cinc immenses bosses de roba que a poc a poc es van omplint d’aire calent.
Em diuen que esperi al costat d’una de les cistelles. Estic de sort, el meu és el primer dels cinc globus que està a punt per enlairar-se. Salto dins una mica neguitós, preguntant-me si no em farà massa impressió la pujada. Cinc persones més pugen a la cistella. Són cinc companyes de feina de Barcelona que xerren animadament. Jo quedo una mica al marge però, sincerament, ja m’està bé. Així em podré concentrar en les fotos.
L’espai és molt just, amb prou feines puc ajupir-me per agafar objectius o filtres de la bosssa. A més, a un pam per sobre la meva calba hi ha una planxa que s’escalfa molt cada vegada que el pilot crema, és a dir, cada cop que alimenta la flama que escalfa l’aire. L’escalfor arriba a ser molesta, però ni se m’acudeix que porto un mocador de cap a la butxaca. Ara només estic pendent del moment que deixem de tocar terra.
Dos quarts de vuit. No n’hi ha hagut per tant. Ja estem volant. Ens diuen adéu des de terra. Calculo que hem pujat uns 10 o 15 metres. Mira, és molt estable, això. Ara 40 metres, potser. Faig fotos dels globus que encara hi ha a terra i dels camps del voltant. Algú es regira per tenir un altre angle de visió i la cistella es mou. Poquet, però prou per fer-me revisar la meva apreciació sobre la estabilitat del globus. Més de 100 metres. Vols dir que he fet bé de venir? Miro directament cap avall. Ai mama.
El pilot fa la primera broma de les moltes que farà durant el recorregut i acosta el globus a la falda del volcà Santa Margarida. Tant, que la cistella frega les capçades dels arbres. Gairebé podem tocar les branques més altes. Fins i tot em sembla que ara l'està deixant baixar una mica... curiosament, tot això en lloc d’espantar-me em tranquilitza: si aquest tio pot fer aquestes virgueries amb el globus vol dir que és un crack i que estic en bones mans. Aleshores tornem a pujar, apareix davant nostre el crater del Santa Margarida, torno a engegar la càmera i ja no tornaré a pensar en l’alçada fins que, una estona després, comencem a travessar els núvols.
Cent, dos-cents o quatre-cents metres, això tant fa. Si te la fots palmes segur, no ve de cent metres més. Suposo que per això t’oblides de l’alçada. Però ser conscient que ets dins d’un núvol és una altra cosa. Tothom que hagi volat en avió sap què és volar entre núvols, o per sobre, però aquí és diferent. Aquí pots tocar-los. Les ombres dels globus es projecten sobre les masses cotonoses i veiem l’efecte de l’aurèola de colors que es crea al voltant del l’ombra del globus per l’escalfament de l’aire. I, una mica més amunt, l’espectacle del Pedraforca i els Pirineus emergint d’un mar blanc. La màgia ha eclipsat la sensació de perill i ja no em fa res saber que entre el terra i jo hi ha 1.880 metres .
Baixem una mica. Encara hi ha algun núvol petit sota el globus, però podem tornar a veure el paisatge. El vent ens ha portat uns kilòmetres a l’est i ara som a sobre de Santa Pau. La càmera treu fum. Volcans, boscos, conreus, carreteres, ramats, masies, Olot, Sant Jaume de Llierca, El Sallent, i més enllà Besalú, Banyoles, i fins i tot, a l’horitzó, la badia de Roses.
Un quart de nou. Arriba el moment de fer un mos (i un glop). El pilot treu una coca que no sé d’on ha sortit, però segur que no l’han comprat al super, i una ampolla d’Anna de Codorniu rosat ben fresca. Reparteix copes i a brindar. No recordo un esmorzar millor que aquest en anys.
Baixem encara més. El vent ens porta cap a l’est a 20 km/h, que no està gens malament per un globus, i ja som a l’alçada de Besalú. Amb l’escola bressol pintada de coloraines i les casetes unifamiliars, la part nova sembla una ciutat del SimCity. Llàstima que les ombres siguin tan llargues, no podré aprofitar res per a fer tilt/shift. Rodegem el casc urbà fins quedar cara a cara amb la part vella, que ja havia vist i trepitjat moltes vegades però que mai havia vist així. La vista és absolutament espectacular. I a més, com que ara tenim el sol a l’esquena, gairebé no es veuen ombres!
Portem més d’una hora volant, però l’únic que se n’ha adonat és el pilot. La resta hem perdut la noció del temps. Aviat arriba el moment de buscar un lloc per aterrar. Resseguim l’autovia en direcció Figueres, i Besalú comença a quedar molt enrere. El pilot parla per ràdio amb el personal de terra, que ja ha sortit de La Cot amb la furgoneta, i va donant indicacions de la nostra posició. Acabem tocant terra amb suavitat en un camp segat molt a prop d'una urbanització al terme de Maià de Montcal. Són les nou en punt del matí.
Com a epíleg de l’aventura, tots ajudem a plegar i recollir el globus (em queda el dubte de si això de rodolar sobre el globus perquè deixi anar l’aire és una tècnica normal o una altra broma del pilot) i acabem amb un potent esmorzar de forquilla al càmping La Fageda. Allà, mentre gaudim d’una excel·lent botifarra amb fesols de Santa Pau, xerrem amb el Francesc, el pilot, que és tot un personatge. Ens explica anècdotes dels seus 25 anys portant globus, com quan va travessar la Patagònia o quan es va quedar aïllat als Alps. A les dotze tocades surto d’allà ben satisfet, amb la panxa plena i, sobretot, amb els ulls plens.
Si us he fet enveja, entreu a www.voldecoloms.cat i reserveu un vol. Us haureu de gratar una mica la butxaca, però us garanteixo que val la pena.
I si voleu veure més fotos, n'hi ha unes quantes més en aquest àlbum de Flickr.
Em diuen que esperi al costat d’una de les cistelles. Estic de sort, el meu és el primer dels cinc globus que està a punt per enlairar-se. Salto dins una mica neguitós, preguntant-me si no em farà massa impressió la pujada. Cinc persones més pugen a la cistella. Són cinc companyes de feina de Barcelona que xerren animadament. Jo quedo una mica al marge però, sincerament, ja m’està bé. Així em podré concentrar en les fotos.
L’espai és molt just, amb prou feines puc ajupir-me per agafar objectius o filtres de la bosssa. A més, a un pam per sobre la meva calba hi ha una planxa que s’escalfa molt cada vegada que el pilot crema, és a dir, cada cop que alimenta la flama que escalfa l’aire. L’escalfor arriba a ser molesta, però ni se m’acudeix que porto un mocador de cap a la butxaca. Ara només estic pendent del moment que deixem de tocar terra.
Dos quarts de vuit. No n’hi ha hagut per tant. Ja estem volant. Ens diuen adéu des de terra. Calculo que hem pujat uns 10 o 15 metres. Mira, és molt estable, això. Ara 40 metres, potser. Faig fotos dels globus que encara hi ha a terra i dels camps del voltant. Algú es regira per tenir un altre angle de visió i la cistella es mou. Poquet, però prou per fer-me revisar la meva apreciació sobre la estabilitat del globus. Més de 100 metres. Vols dir que he fet bé de venir? Miro directament cap avall. Ai mama.
El pilot fa la primera broma de les moltes que farà durant el recorregut i acosta el globus a la falda del volcà Santa Margarida. Tant, que la cistella frega les capçades dels arbres. Gairebé podem tocar les branques més altes. Fins i tot em sembla que ara l'està deixant baixar una mica... curiosament, tot això en lloc d’espantar-me em tranquilitza: si aquest tio pot fer aquestes virgueries amb el globus vol dir que és un crack i que estic en bones mans. Aleshores tornem a pujar, apareix davant nostre el crater del Santa Margarida, torno a engegar la càmera i ja no tornaré a pensar en l’alçada fins que, una estona després, comencem a travessar els núvols.
Cent, dos-cents o quatre-cents metres, això tant fa. Si te la fots palmes segur, no ve de cent metres més. Suposo que per això t’oblides de l’alçada. Però ser conscient que ets dins d’un núvol és una altra cosa. Tothom que hagi volat en avió sap què és volar entre núvols, o per sobre, però aquí és diferent. Aquí pots tocar-los. Les ombres dels globus es projecten sobre les masses cotonoses i veiem l’efecte de l’aurèola de colors que es crea al voltant del l’ombra del globus per l’escalfament de l’aire. I, una mica més amunt, l’espectacle del Pedraforca i els Pirineus emergint d’un mar blanc. La màgia ha eclipsat la sensació de perill i ja no em fa res saber que entre el terra i jo hi ha 1.880 metres .
Baixem una mica. Encara hi ha algun núvol petit sota el globus, però podem tornar a veure el paisatge. El vent ens ha portat uns kilòmetres a l’est i ara som a sobre de Santa Pau. La càmera treu fum. Volcans, boscos, conreus, carreteres, ramats, masies, Olot, Sant Jaume de Llierca, El Sallent, i més enllà Besalú, Banyoles, i fins i tot, a l’horitzó, la badia de Roses.
Un quart de nou. Arriba el moment de fer un mos (i un glop). El pilot treu una coca que no sé d’on ha sortit, però segur que no l’han comprat al super, i una ampolla d’Anna de Codorniu rosat ben fresca. Reparteix copes i a brindar. No recordo un esmorzar millor que aquest en anys.
Baixem encara més. El vent ens porta cap a l’est a 20 km/h, que no està gens malament per un globus, i ja som a l’alçada de Besalú. Amb l’escola bressol pintada de coloraines i les casetes unifamiliars, la part nova sembla una ciutat del SimCity. Llàstima que les ombres siguin tan llargues, no podré aprofitar res per a fer tilt/shift. Rodegem el casc urbà fins quedar cara a cara amb la part vella, que ja havia vist i trepitjat moltes vegades però que mai havia vist així. La vista és absolutament espectacular. I a més, com que ara tenim el sol a l’esquena, gairebé no es veuen ombres!
Portem més d’una hora volant, però l’únic que se n’ha adonat és el pilot. La resta hem perdut la noció del temps. Aviat arriba el moment de buscar un lloc per aterrar. Resseguim l’autovia en direcció Figueres, i Besalú comença a quedar molt enrere. El pilot parla per ràdio amb el personal de terra, que ja ha sortit de La Cot amb la furgoneta, i va donant indicacions de la nostra posició. Acabem tocant terra amb suavitat en un camp segat molt a prop d'una urbanització al terme de Maià de Montcal. Són les nou en punt del matí.
Com a epíleg de l’aventura, tots ajudem a plegar i recollir el globus (em queda el dubte de si això de rodolar sobre el globus perquè deixi anar l’aire és una tècnica normal o una altra broma del pilot) i acabem amb un potent esmorzar de forquilla al càmping La Fageda. Allà, mentre gaudim d’una excel·lent botifarra amb fesols de Santa Pau, xerrem amb el Francesc, el pilot, que és tot un personatge. Ens explica anècdotes dels seus 25 anys portant globus, com quan va travessar la Patagònia o quan es va quedar aïllat als Alps. A les dotze tocades surto d’allà ben satisfet, amb la panxa plena i, sobretot, amb els ulls plens.
Si us he fet enveja, entreu a www.voldecoloms.cat i reserveu un vol. Us haureu de gratar una mica la butxaca, però us garanteixo que val la pena.
I si voleu veure més fotos, n'hi ha unes quantes més en aquest àlbum de Flickr.
3 comentaris:
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
w
Quina passada!
Coincidència que avui una amiga m'ha explicat que també ha fet un vol en globus. Seria de la mateixa companyia que la teva, doncs eren a la Garrotxa. A ells la furgo els ha recollit a Besalú. M'ha agradat complementar les seves explicacions amb les teves, i amb les fotos
Nosaltres hem volat per sobre de Barcelona en helicòpter i va estar molt bé, però ara m'has fet dentetes! La Garrotxa en globus ha de ser una passada però jo tinc vertigen...
Publica un comentari a l'entrada